La llunyania dels pròxims

Aquella bufetada de què parlàvem dimecres aquí mateix, la bufetada que planava per l'ambient ha esclatat allí on fatalment havia de fer-ho. A la cara de Jordi Hereu, Els participants i no participants en la consulta sobre la Diagonal han projectat sobre l'alcalde de Barcelona el malestar per les deficiències que detecten en la ciutat on viuen, tinguin relació o no amb la Diagonal, i a la vegada hi han fet percudir també la ràbia acumulada per la crisi econòmica general, pel govern de Madrid i de Catalunya, per l'oposició de Madrid i de Catalunya, pel Tribunal Constitucional, per les estafes de Fèlix Millet, per les caques dels gossos i per la pluja –maleïda pluja, maleït govern–, que no va parar de caure durant tota la setmana electoral. Només faltava José Luis Zapatero anunciant aquell mateix dimecres de bon matí que els funcionaris veurien rebaixat el sou i els pensionistes congelada la pensió. Només va faltar, també, que el sistema informàtic de la consulta fos deficient a ulls de tothom i a mesura que els dies passaven.

El que sembla mentida, el que no s'explica és que tant com els alcaldes i els regidors presumeixen sempre de ser els representants del govern més proper als ciutadans no haguessin detectat l'energia negativa que els ciutadans acumulaven i que, no tenint altres eleccions a mà per alliberar-les, les concentrarien en la primera consulta que els sortís al pas. La primera consulta, almenys a Barcelona, ha estat la de la Diagonal. A altres pobles el malestar s'ha manifestat a través dels referèndums pel dret a decidir que sense propaganda institucional ni de cap mena han aconseguit una mitjana del 20% de participació, gairebé el doble que la votació de Barcelona amb el tot el seu aparell propagandístic, i on el sistema informàtic no ha fallat.

Fa dues setmanes, en plena campanya de la consulta, el primer tinent d'alcalde, Carles Martí, va organitzar un acte al Col·legi de Periodistes en el decurs del qual un dels assistents va arribar a afirmar que oposar-se al referèndum era tant com exercir violència de gènere. Ja sé que costa de creure, però va ser dit talment així després que un dels convidats a la taula afirmés que les consultes als veïns en qüestions d'urbanisme havien estat defensades per la prestigiosa urbanista Jane Jacobs, morta al 2006 quan tenia 90 anys. «Si una dona defensa les consultes –es va dir en aquell acte–, és que tenen un component femení i que, en conseqüència, oposar-s'hi és un acte de masclisme.» Si vostès segueixen sense creure-ho, ho preguntin a altres assistents que hi havia. Jo hi era i puc dir que aquell acte va semblar un més dels disbarats que la consulta feia aflorar i un intent desesperat d'un Carles Martí que veia venir el xàfec i mirava d'obrir tots els paraigües possibles per mullar-se com menys millor.

Carles Martí és la gran víctima del fracàs que diumenge al matí l'alcalde Jordi Hereu va reconèixer. Ja és molt que els responsables polítics reconeguin fracassos aquí on en les nits electorals tothom presumeix d'haver guanyat. És cert que Hereu tenia difícil oferir res de positiu a la vista dels resultats, però els polítics mai se sap per on poden sortir.

També és estimulant que en aquest país, on no dimiteixen ni són destituïts els responsables més evidents i clamorosos de corrupció política i econòmica, hi hagi un alt càrrec que plegui o sigui convidat a plegar per haver comès un error polític. Carles Martí pot ser un cap de turc, però no se li pot escatimar finalment la dignitat.

I ara què? L'alcalde Hereu diu que ha entès el missatge. Els polítics sempre afirmen haver entès els missatges dels electors i després sembla que no sigui veritat o que els hagin entès a l'inrevés. Un any, que és el que falta per les eleccions municipals, políticament llarg. Pot passar de tot. Hereu té l'oportunitat, l'última, de demostrar que sap liderar la ciutat o, al contrari, que no es pot recuperar del càstig rebut. Ja es veurà. El que passa és que no té un any de temps perquè es comenci a veure. Té un any per exercir de líder, però només uns dies per posar-s'hi i demostrar que ho és. Dos professionals de la política el custodiaran: Jordi William Carnes i l'alcaldessa a l'ombra en època de Joan Clos, Assumpta Escarp. Els professionals de la política: ¿són els que millor connecten amb els ciutadans? ¿Són els més pròxims dels governs de proximitat que són els ajuntaments? El PSC es juga el futur en la ciutat que governa des de fa trenta anys.

Lamentablement, el fracàs comportarà que, de la necessària reforma de la Diagonal, no se'n parli durant molt temps i que aquesta artèria de Barcelona, que és més usada pels habitants d'Esplugues i de Badalona o fins i tot de Tarragona i de Figueres sense dret a vot que per molts habitants d'alguns barris de Barcelona que sí que en tenien, seguirà el seu procés de degradació i expulsió de vianants. Sí, alcalde. Un error que tothom menys vostès veia venir d'una hora lluny.