EL RADAR
Per qui toca el Big Ben?
John Bercow, president de la Cambra dels Comuns des del juny del 2009 fins a la seva renúncia l’octubre del 2019, va guanyar fama i notorietat mundials per la manera peculiar de conduir els debats parlamentaris. L’“order, order, oooorder!” pronunciat amb la seva veu de tro dins les velles parets de Westminster es va convertir en un crit familiar destinat a aplacar les crispades sessions en què, fa només uns mesos, l’ex-primera ministra Theresa May intentava una vegada i una altra, en va, que els diputats li aprovessin l’acord del Brexit pactat amb la Comissió Europea.
A Catalunya, Bercow també és conegut per les seves preses de posició a favor de Carme Forcadell, a qui va rebre a Westminster mesos abans del referèndum de l’1-O, i de qui, dos anys més tard, va criticar públicament la condemna “extraordinàriament dura” de presó imposada pel Tribunal Suprem espanyol. La defensa de la llibertat d’expressió va ser el mateix argument que el va portar a dir i repetir que Carles Puigdemont seria “més que benvingut a parlar al Parlament” britànic, tot i que ell –va recordar– ja no n’era el president.
En l’exercici del càrrec, Bercow, diputat conservador abans de ser elegit speaker dels Comuns, va tenir topades amb el grup parlamentari tory, que li va retreure haver afavorit votacions perjudicials per als interessos del govern de May. L’acusaven, en definitiva, d’haver trencat l’obligada neutralitat de la presidència de la cambra, d’haver deixat de ser-ne l’àrbitre imparcial i haver passat a xiular a favor de l’equip contrari al Brexit.
Bercow va plegar el 31 d’octubre després de deu anys i d’haver coincidit amb quatre primers ministres –Gordon Brown, David Cameron, Theresa May i Boris Johnson–. Va ser substituït pel número dos, el fins llavors diputat laborista del nord-oest d’Anglaterra Lindsay Hoyle, després de les eleccions generals del 12 de desembre, en què els conservadors van obtenir la victòria més folgada des dels temps de Margaret Thatcher. No fa ni dos mesos, doncs, que està en el càrrec i Hoyle ja ha rebut les primeres crítiques per haver-se mostrat disposat –si així ho decideix una majoria de diputats– a permetre que repiqui el Big Ben, l’emblemàtica campana de la torre del Parlament britànic, el dia 31 de gener per celebrar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.
En un article al Financial Times, el columnista James Blitz retreu al nou speaker que no s’hagi oposat a la iniciativa –liderada per un grup de diputats conservadors–, que considera “insensata”. “Tres anys i mig després del referèndum de juny del 2016, la Gran Bretanya és un país dividit. Johnson ha guanyat de manera contundent les eleccions generals. Però més de la meitat de l’electorat (el 53%) ha donat suport a partits que, com a mínim, volien un segon referèndum”, escriu Blitz, per qui el Brexit serà un negoci ruïnós que no arreglarà els problemes del país. “El dia del Brexit no pot ser el moment en què una part de la societat celebri la seva victòria sobre una altra. A les onze del vespre del 31 de gener, el Big Ben hauria de continuar absolutament callat.” Per qui tocarà el Big Ben, si toca? Mudes o festives, les campanes són la metàfora perfecta de la polarització britànica, una més de les moltes existents a Europa. La pregunta ara és com les gestionem.