Algèria, a la cruïlla

Nou anys després de l’inici de les primaveres àrabs, que només han portat la democràcia a Tunísia, Algèria viu un dels seus moments més difícils, amb la mort dilluns passat de l’home fort del país, el general Ahmed Gaid Salah, dies després que se celebressin les eleccions presidencials convocades després de la renúncia del president Abdelaziz Bouteflika.

El mes de març, quan es va anunciar que Bouteflika, que feia 20 anys que era al poder i estava totalment incapacitat per governar a causa d’un ictus, es presentaria a la reelecció, van començar les protestes per tot el país, i va sorgir el moviment Hirak, que demanava la seva retirada, la fi de la corrupció i eleccions lliures. Llavors el cap de l’estat major de l’exèrcit, Gaid Salah, va forçar la renúncia de Bouteflika i va anunciar que es convocarien eleccions lliures. Va fer jutjar per corrupció determinats membres dels règim, com ara Said Bouteflika, germà del president que era de fet qui prenia decisions, i el cap dels servies secrets, el general Muhamad Medione, Tawfik, que van ser condemnats a 10 anys de presó. I va convocar eleccions per al 12 de desembre. Però donat que només es va permetre presentar-s’hi a determinats membres del règim, tots d’edat avançada, les protestes van continuar. I, amb una abstenció del 60%, va resultar guanyador l’ex-primer ministre Abdelmajid Tebloune, de 75 anys. En aquest context, que una part del règim és empresonat i una altra intenta transcendir i controlar la transició, s’ha produït la mort del cap de l’exèrcit i home fort del país.

A diferència d’altres protestes que hi ha hagut aquest últim any a altres països àrabs com ara l’Iraq, on hi ha hagut centenars de morts, les protestes del Hirak han estat pacífiques, i la policia ha evitat reprimir-les amb armes de foc. No és cap secret que en la memòria de la societat algeriana hi ha els prop de dos-cents mil morts de la guerra civil que va devastar el país entre el 1991 i el 2002. Guerra que va començar quan es va suspendre la segona volta d’unes eleccions que en primera volta havia guanyat el Front Islàmic de Salvació. Tant els islamistes com l’exèrcit van realitzar nombroses massacres. I un cop l’exèrcit va derrotar els islamistes, Bouteflika i la direcció militar van iniciar un regnat que s’ha allargat fins ara. Anys en què els grups armats com ara el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat i després Al-Qaida del Magrib Islàmic, tot i cometre atemptats, mai no han aconseguit sortir de la marginalitat. I Algèria havia contingut la implantació d’Estat Islàmic, que tenia el desert algerià més com a refugi i lloc de pas que com a terra on arrelar.

Dissabte el president Tebún va nomenar primer ministre el diplomàtic i professor universitari Abdelaziz Djerad, que diu que vol guanyar-se la confiança del poble, també del moviment Hirak. Però caldrà veure si l’exèrcit i els sectors del règim que han sobreviscut a la caiguda de Bouteflika permeten que el nou president i nou primer ministre condueixin el país cap a una democràcia realment pluripartidista, i si els membres del règim que estaven sent represaliats aprofiten la mort de Gaid Salah per intentar venjar-se. L’islamisme polític, molt controlat pel règim, pot intentar aprofitar la conjuntura per sortir de la marginalitat. I una hipotètica manca d’autoritat i legitimitat dels nous governants poden ser ingredients favorables perquè es vegi afectat per la inestabilitat i guerra que viu el país veí cap a l’est, Líbia.

I, a la seva frontera oest, Algèria hi té el conflicte del Sàhara, i fins ara l’exèrcit i el govern algerià han estat un garant del Polisario front els intents del Marroc i els seus aliats per legitimar l’annexió per la força de l’antiga colònia espanyola.

Precisament per la situació d’absolut estancament que viu el conflicte del Sàhara, fa només 10 dies, just abans que es produís la mort del cap de l’exèrcit algerià, el president del Front Polisario, Brahim Gali, va anunciar el XV Congrés del Polisario, celebrat a Tifariti, localitat de l’antic Sàhara espanyol que conserven els sahrauís, que, donat l’absolut impasse del pla de l’ONU per fer el referèndum d’autodeterminació, es plantejaven retornar a les armes contra el Marroc. Potser va ser un anunci desesperat per la manca de perspectives que tenen els 100.000 refugiats que viuen a Tindouf. Però tornar a la guerra ara que Algèria viu un període inestable seria la pitjor opció.