Itàlia
Primeres eleccions des del canvi de govern a l’estiu
Examen general al bastió roig
Els comicis a l’Emília-Romanya esdevenen la prova de foc per al futur polític del país
Per primera vegada, la Lliga de Matteo Salvini arribava amb bones perspectives al feu històric del centreesquerra italià
Per què unes eleccions regionals que havien passat sempre sense pena ni glòria són seguides amb gran interès per la premsa internacional? Perquè Itàlia, com de costum, té una situació política peculiar: al govern hi ha una coalició entre dues formacions que havien promès que mai no pactarien, el Partit Demòcrata (PD) i el Moviment 5 Estrelles (M5E).
Els grillini, el partit més votat en les generals del 2018, van escollir com a soci el líder de la Lliga. Un cop en el poder, Matteo Salvini va cruspir-se els seus aliats, que, intentant imitar-lo, van esdevenir la marca blanca de la Lliga. En pocs mesos, es van capgirar les enquestes i Salvini, convertit en l’home fort de l’executiu, va pecar d’ambiciós. Va decidir trencar la coalició amb el M5E a traïció, l’agost passat, segur com estava que guanyaria les eleccions.
Però, per mantenir-se en el poder, els grillini van fer allò que havien assegurat que mai no farien: aliar-se amb l’enemic declarat, el centreesquerra. Salvini –i la majoria de politòlegs– es va quedar amb un pam de nas malgrat encapçalar tots els sondejos, i el govern d’Itàlia va canviar de color sense passar per les urnes.
És per això que les regionals d’ahir a l’Emília-Romanya i a Calàbria han adquirit tanta importància: perquè han estat les primeres eleccions des del rocambolesc canvi de govern estiuenc. El primer termòmetre polític real.
La campanya per a aquestes regionals, i en particular les de l’Emília-Romanya, fa mesos que dura. L’Emília-Romanya és el bastió històric del centreesquerra italià. Feu de la resistència partisana, bressol d’un Partit Comunista que va ser el més fort d’Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial, la regió és tot un símbol al país.
Si Salvini aconseguís guanyar en aquesta zona, seria un cop espectacular. És més: encara que la seva candidata no guanyi, que hagi estat a punt de passar i la mar de vots que prendrà ja seran un fet històric. Es preveu una pugna entre l’extrema dreta xenòfoba i el PD, i això ja és un mèrit extraordinari.
Incitació a l’odi
Si la Lliga guanya a la regió roja d’Itàlia, podrà considerar-se una victòria tan important que envalentirà la dreta i l’extrema dreta a envestir encara amb més duresa contra el fràgil govern de coalició i exigir eleccions.
D’altra banda, si el PD aconseguís resistir el sotrac i mantenir la regió, suposaria una alenada d’aire i un reforçament de la seva direcció –que està apedaçant el partit que Matteo Renzi va esquinçar abans d’abandonar-lo. Els grillini probablement constataran la desinflada del partit, immers en una crisi descomunal.
Més enllà del resultat, la campanya de l’Emília-Romanya serà recordada per dos motius: pel naixement del moviment de les Sardines –que el temps dirà en què es convertirà i si serà flor d’una estació i prou– i per un nou superament dels límits democràtics per part de Salvini. Al leghista li encanta jugar a fer de xèrif; aquest cop, però, ha marcat un punt d’inflexió. Ha començat a assenyalar davant les càmeres cases particulars i negocis de qui ell considera immigrants i els ha acusat, sense proves, de ser traficants de drogues. Simplement, perquè algun seguidor havia dit que corria aquell rumor. Ho va fer a Bolonya a casa d’un menor i ho va repetir a Mòdena en un negoci de màquines expenedores d’aperitius. En tots dos casos, l’única informació que tenia i repetia era que el noi de Bolonya era “un tunisià” i que el negoci de Mòdena pertanyia a “uns nigerians” (quan, en realitat, és propietat d’italians). Criminalitzar la immigració és el que li ha donat més vots.
El gest de Salvini és d’una gravetat extrema: incita a l’odi. Si Salvini ho pot fer, anar a casa de persones d’origen immigrant i exigir-los que el deixin entrar i li demostrin que no són delinqüents, ho pot fer qualsevol. És el que feien els esquadrons feixistes en temps de Mussolini: prendre’s la justícia pel seu compte i anar a casa dels més dèbils a assenyalar-los. I amb tot, faci el que faci la Lliga en aquestes regionals, Salvini està fort i ho sap: guanyaria, i de llarg, unes eleccions generals.
LES XIFRES
Les eleccions de les Sardines
Hi ha un nou actor en la política italiana: el Moviment de les Sardines. Van néixer com a resposta a les places que omplia o pretenia omplir Matteo Salvini a l’Emília-Romanya durant la precampanya electoral. Un grup d’amics va crear un esdeveniment a Facebook amb el nom “6.000 sardines contra Salvini”. Volien ser més que els seguidors del leghista i ho van aconseguir: van ser 12.000. Els mitjans del grup Gedi –amb La Repubblica al capdavant– van donar molta cobertura a les Sardines i van esdevenir un fenomen mediàtic. El moviment ha despertat entusiasme i esperança perquè ha omplert un buit: des que Salvini encapçala els sondejos i es passeja arreu del país amb aires triomfals, cap moviment organitzat s’hi havia oposat als carrers, a part de l’esquerra antifeixista, minoritària. D’altra banda, però, des dels moviments socials es retreu a les Sardines que són massa properes al Partit Demòcrata, a què, en la pràctica, han beneficiat.