La baula de la memòria

Els homenatges, malauradament, arriben massa tard, quan qui s’ho mereix ja no té memòria ni records. És el cas de l’Anna Verdaguer Dorca (Girona, 1912 - Sarrià de Ter, 2020). Coneguda pels seus veïns de Sarrià de Ter com la Nita Mera, va morir dimarts, un mes abans de complir 108 anys. Amb la seva mort, desapareix el testimoni viu d’una generació de dones gironines que van lluitar pels valors i ideals de la Segona República. És també la baula per recuperar la memòria històrica en femení, del compromís polític de les dones, escapçat per una dictadura que imposarà un model de dona, el del nacionalcatolicisme, que les tancarà a casa.

“És bellugadissa, animosa i no es perd cap excursió amb els de l’Esplai de Sarrià de Ter. Conserva bona memòria i, tot i els anys difícils que ha passat, les anècdotes i els nom de les persones que ha conegut se succeeixen.” Així la descriu Assumpció Vila en un article de la revista Parlem de Sarrià del 2010 en què repassa la història d’una dona que als 13 anys va entrar a treballar a la fàbrica Grober de Girona. Amb la guerra, l’Anna Verdaguer es va implicar en el Socors Roig, on ajudava a fer jerseis per enviar als soldats, i es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). En va ser secretària general del comitè femení i va ocupar diversos càrrecs. No va ser l’única dona que es va polititzar i amb altres companyes, des de la rereguarda, va col·laborar per abastir el front.

En una entrevista al web de Memorial Democràtic, l’Anna Verdaguer explica el seu relat vital. Al final del gener del 39, el partit li va encomanar fer-se càrrec d’un autocar que havia de dur refugiats provinents de Madrid a França. Per què es va implicar en política? “Per ajudar”, respon a l’historiador del Memorial Democràtic, i es justifica dient que “només repartia propaganda”. Amb la guerra perduda, i havent travessat la frontera, la van internar en un espai de confinament a la frontera belga. Després es va traslladar a Argelers, on esperava retrobar-se amb el seu germà Manel. D’Argelers en va poder sortir perquè uns parents de Bompàs, al Rosselló, la van reclamar per fer feines al camp. A l’entrevista, recorda amb dolor el cas del seu germà petit Gregori: va creuar la frontera per visitar-los el 1940 i els alemanys el van fer presoner. Va morir al camp de concentració de Güsen el 26 de novembre del 1941. A partir de llavors, es va implicar en la xarxa clandestina del Partit Comunista, assumint tasques com el transport de paquets. A la resistència francesa va tenir el nom clau d’Ángeles Blanco. El 1943, el partit la va posar d’acompanyant del que seria el seu marit, l’activista Paco Mera. Empresonat el 1945, arran d’un viatge clandestí a Madrid, se’n va anar a viure a Cuéllar, a Segòvia, per estar a prop de la presó del marit. El 1948 es van casar a la capella de la presó de Salt i van aconseguir reunir la família i instal·lar-se a Sarrià de Ter. En la postguerra llarga, la Nita Mera “passarà la vida”, com ella deia.