La postfeixista que sap esperar el seu moment

Donald Trump branda una còpia del Whashington Post amb el títol “Absolt”, referint-se a l’impeachment que acaba de superar. Eufòric, ataca els de sempre: la premsa, els enemics de la pàtria i la llibertat. És un acte dels republicans a la capital dels EUA dedicat al “dia nacional de la pregària” i l’única política italiana convidada és Giorgia Meloni, líder del partit postfeixista Germans d’Itàlia. La romana resumeix embadalida el discurs del president nord-americà amb les paraules “Déu, pàtria i família”. “A Itàlia aquest eslògan sona gairebé subversiu, encara; però als EUA ha arribat al govern”, diu amb una barreja d’enveja i admiració. “L’orgull de la identitat nacional dona bons resultats, portarem la recepta a Itàlia.”

Meloni ha sabut teixir una bona xarxa de relacions internacionals, sobretot amb els ultraconservadors cristians, que l’ha acostat al nucli dur de l’entorn de Trump. D’aquest darrer viatge n’obté una encaixada fotografiada amb el secretari d’Estat, Mike Pompeo.

Tot i que Germans d’Itàlia té poc pes al Parlament –en les últimes generals del 2018 va treure un 4,3% dels vots–, els sondejos li pronostiquen ara un 11%. Steve Bannon havia apadrinat tant Matteo Salvini com Meloni, però els darrers escàndols que relacionen el leghista amb un presumpte finançament rus li han fet perdre punts davant dels nord-americans. I Meloni ha sabut aprofitar-ho. Ella encarna l’extrema dreta clàssica, tradicionalista. Al contrari de Salvini, que de cop i volta va començar a petonejar un rosari a cada acte, Meloni ha defensat sempre posicions ultraconservadores catòliques, i ha fet bandera de la lluita contra el dret a l’avortament i el feminisme. A Roma té una gran bossa de vot de les institucions religioses. Crescuda al barri popular de la Garbatella, reivindica l’accent i la manera de parlar romans, que molts polítics miren de corregir com si fos un defecte que fa semblar menys instruït.

Nascuda el 1977, va ser la ministra més jove d’Itàlia, i ho va ser del quart govern de Berlusconi, que, juntament amb la Lliga, és el seu etern soci: concorren junts a les eleccions. Per això Meloni no defineix Salvini un rival sinó un aliat. Ara que comença a ser coneguda fora, la premsa estrangera li pregunta si rivalitza amb Salvini. Ella ho nega i recorda que, en una coalició, el líder és el del partit més votat i, per tant, el seu candidat en cas d’eleccions seria Salvini, primer en els sondejos amb un 30%.

Prudent, perseverant, s’ha guanyat fama de seriosa i coherent. A diferència de Salvini, Meloni no maquilla la ideologia segons li convé. “Tinc una relació serena amb el feixisme”, diu ella, que presideix la formació hereva del partit feixista italià. L’altre fundador de Germans d’Itàlia i exministre de Defensa de Berlusconi, Ignazio La Russa, ha dit que per prevenir el contagi del coronavirus caldria saludar-se amb la salutació feixista, a braç alçat. Meloni representa aquest feixisme desacomplexat. Per ara fa camí al costat de Salvini i els respectius vots sumen. Els qui aposten per un govern d’extrema dreta a Itàlia, però, comencen a posar fitxes també a la casella de Meloni per si Salvini caigués. I ella, que ha vist com el leghista queia del govern per excés d’ambició, ho sap prou bé.