Merkel perd el relleu
Kramp-Karrenbauer, que va succeir la líder alemanya al capdavant de la CDU, renuncia a lluitar per la cancelleria en les eleccions de l’any vinent
La mala gestió en l’escàndol del pacte amb la ultradreta a Turíngia li passa factura
La pregunta ja no és qui succeirà Angela Merkel, una qüestió que havia quedat tancada. La pregunta ara és si qui es posi al capdavant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) mantindrà l’estricte cordó sanitari amb la ultradreta, tal com ha fet fins ara la cancellera.
Annegret Kramp-Karrenbauer, la ministra de Defensa i des del desembre del 2018 presidenta del partit conservador, va tirar ahir la tovallola. No lluitarà per la cancelleria i tampoc no continuarà al capdavant del partit. D’acord amb el seu parer –i el de Merkel– totes dues funcions van juntes.
La crisi de Turíngia l’ha arrossegada. La tempesta originada en aquest estat de l’est alemany, marcat per l’empenta de la ultradreta més dura, ha palesat una falta de capacitat de lideratge que, en realitat, tothom li endevinava. Es va equivocar, primer, en no saber reaccionar de manera contundent davant d’una elecció, la del cap del govern regional, que trencava la consigna de Merkel de no buscar majories amb Alternativa per Alemanya (AfD). No hi ha espai per a la col·laboració amb la representant del vot ultra, la tercera força a escala nacional.
Va haver de ser Merkel qui, de viatge a Sud-àfrica, qualifiqués d’“imperdonable” l’elecció d’un liberal, Thomas Kemmerich, com a cap de govern de Turíngia. I qui va reclamar tot seguit que es fes marxa enrere en aquesta elecció, malgrat que el liberal és un partit “amic” de la CDU. En cap cas, va recordar, es pot arribar al poder per obra i gràcia de l’AfD. AKK –com es coneix a Kramp-Karrenbauer– no només va perdre l’ocasió de fer un pronunciament contundent, sinó que tampoc no va saber posar ordre dins la CDU de Turíngia. Com a la resta de l’est del país, hi ha en aquest petit i poc poblat land un corrent intern anomenat Werte Union (Unió de Valors), que busca el “diàleg” amb els ultres. Als congressos federals calla i aprova, com la resta, les resolucions de la direcció en contra de tota aliança o col·laboració amb l’AfD. Però, a escala regional, les distàncies s’encongeixen.
Kemmerich ja és història. Dissabte, tres dies després de la seva elecció, i enmig de fortes tensions també amb la direcció federal dels liberals, va dimitir, la via més fàcil per convocar noves eleccions a Turíngia. Ahir al matí, va arribar l’anunci de retirada d’AKK. Ho farà en dues tandes. Es mantindrà al capdavant del partit fins a l’elecció una nova presidència. Qui sigui escollit haurà de lluitar per la cancelleria el 2021. És a dir, el moment triat per Merkel per deixar el poder.
AKK continua així, un cop més, la línia de la cancellera. També la líder alemanya va argumentar fa dos anys, quan va anunciar que no aspiraria a un altre mandat, que això l’excloïa com a líder del partit. La diferència entre totes dues és evident. La cancellera ja ha lluitat i conquerit quatre cops el poder; l’altra ni ho intentarà. Les sabates li van grosses. AKK va ser elegida cap de la CDU en el congrés federal del partit del 2018 en una votació gairebé dramàtica contra el seu principal rival, el molt més dretà Friedrich Merz, enemic intern històric de Merkel. Hi havia un tercer en discòrdia, el ministre de Sanitat Jens Spahn, que va quedar arraconat.
Els noms de tots dos tornaran a sonar, com ho farà el del cap del govern a Rin del Nord-Westfàlia, Armin Laschet. Aquest últim és l’únic –entre els noms que circulen per a la nova cursa successòria– considerat lleial a la línia de Merkel. També l’únic que no s’ha cremat en la volta anterior.
I per berenar, l’hongarès Orbán
Gemma C. Serra“No deu haver estat fàcil per a Annegret Kramp-Karrenbauer prendre aquesta decisió”, deia ahir Merkel, per expressar-li el seu “respecte” i afegir-hi que treballarà amb ella per organitzar el relleu en la presidència de la CDU, el partit que Merkel va dirigir entre el 2000 i el 2018 i que al principi era tot el contrari de la submissió a la nova cap. Merkel va haver de lluitar per imposar-se. I renunciar, com a presidenta del partit, a ser-ne la candidata a la cancelleria en les eleccions del 2002. Va ser el bavarès Edmund Stoiber, de l’agermanada CSU, qui ho va intentar aleshores en nom del bloc conservador. I qui va ser derrotat pel socialdemòcrata Gerhard Schröder. A Merkel, a sobre, li va tocar expressar el seu “respecte” a AKK en una roda de premsa amb Víktor Orbán, el cap del govern hongarès, de visita a Berlín. El dilluns havia arrencat complicat. I encara faltava el berenar amb un líder que no busca les distàncies amb els ultres més declarats.