Pallach: antidogmàtic, combatiu i apassionat

L’acte central de l’Any Pallach, que ha de suposar l’inici d’un seguit d’actes commemoratius del centenari del naixement del polític i pedagog, nascut a Figueres l’any 1920, va reunir ahir a la tarda a l’auditori Caputxins la seva vídua, Teresa Jové, de 99 anys acabats de fer, i la seva filla Antònia Pallach, que van seguir amb gran interès la conversa entre el periodista Joan Tapia i l’escriptor bisbalenc Antoni Puigverd.

L’un i l’altre van resseguir la seva relació amb l’admirat polític i pedagog. Tots dos van conèixer i tractar personalment Pallach. Tapia va situar la seva primera coincidència en un convuls congrés del Moviment Socialista de Catalunya, cap allà a l’any 1965. El bisbalenc, per la seva banda, hi va coincidir en el COU, sent alumne de l’admirat Pallach a l’institut de Girona.

La conductora de la conversa, la periodista figuerenca Anna Teixidor, va demanar als ponents què voldrà dir ser pallaquista per a les generacions futures. Poc van dubtar a l’hora de descriure què és el pallaquisme. Puigverd, que va aprofitar per expressar la necessitat que s’escrigui una biografia canònica del polític, el va descriure com un home amb un gran sentit de la realitat. “Ser pallaquista és ser indiferent a les pressions grupals, a les onades i a les espirals obsessives. És també ser capaç d’aguantar una gran tramuntanada.”

Puigverd va descobrir la profunditat del personatge, des de l’admiració, sent membre de Convergència Socialista, un vessant contrari, en aquell franquisme tardà, al de Pallach. “Mai m’ho va retreure”, exposava ahir Puigverd, que va subratllar un tret distintiu seu: “Transmetia una passió, molt respectuosa, una passió de les que no se’t menja.”

Admirat i enyorat per molts, la doctrina Pallach no ha estat reivindicada totalment “per cap aparell polític”, feia notar Joan Tapia. “El pujolisme no el va reivindicar si no era per carregar contra el PSC, però tampoc l’aparell socialista ha estat mai pallaquista”, recordava l’exdirector de La Vanguardia. Per ell, Pallach va ser un home combatiu “va arribar a fugir de la presó de Figueres” i no era “només un intel·lectual que llegia llibres”. Això sí, era “un desencisat del comunisme, un profund antisectari i un polític tenyit d’un cert positivisme”.

La gran pregunta mai prou contestada sobre Pallach, ahir va tornar a sorgir: què hauria passat a Catalunya si Pallach no hagués mort cinc mesos abans de les primeres eleccions democràtiques i s’hagués acabat convertint en un polític clau en la Transició democràtica? “Ell volia intentar fer un bloc d’esquerres no comunistes, que pogués pactar amb el centredreta de Pujol”, va afirmar ahir Tapia, que val llançar-se a la política-ficció amb un cert aire provocador i irònic: “No vaig sentir mai Pallach parlar d’independència, però per ser justos tampoc en vaig sentir parlar mai a l’Heribert Barrera”. En un detall van coincidir plenament Puigverd i Tapia. Pallach no hauria volgut “ser independentista per perdre”. I sempre havia estat “molt reticent a desestabilitzar la democràcia espanyola”, hi afegia Tapia.