Líbia, una guerra privada sense exèrcits
Un any després del setge a Trípoli, la pugna s’ha convertit en el primer conflicte multinacional totalment privatitzat de tota la història contemporània
Està dominat pel duel entre Rússia i Turquia i el lliuren milícies locals i mercenaris estrangers
Dotze mesos després que el mariscal Khalifa Haftar, home fort de Líbia, iniciés el setge a Trípoli, la llarga guerra civil s’ha convertit en el primer conflicte multinacional totalment privatitzat de la història contemporània, dominat pel duel entre Rússia i Turquia i lliurat per desenes de milícies locals i grups de mercenaris estrangers.
El controvertit oficial, que tutela el govern no reconegut a l’est del país i la majoria de recursos energètics, va llançar la seva ofensiva el 4 d’abril del 2019, amb el secretari general de l’ONU, António Guterres, de visita a Trípoli per intentar revitalitzar un procés de pau esgotat, en un missatge clar a la comunitat internacional.
Mesos abans, Haftar havia aconseguit estendre el seu domini al sud del país i assegurar el control de l’estratègic golf de Sirte, joia de la indústria petroliera líbia, i el seu objectiu era trencar la resistència de la poderosa ciutat estat de Misrata i arrabassar la capital al Govern d’Acord Nacional (GNA) imposat per l’ONU després del fallit procés de pau del 2015.
Des d’aleshores, els combats se succeeixen diàriament a les localitats de la perifèria sud de Trípoli i de l’antic aeroport internacional, clau per a la conquesta de la ciutat, i a les carreteres que uneixen Misrata amb la capital, i la localitat costanera de Sirte i l’oasi de Kufra, quarter avançat de les tropes de Haftar (LNA). Enfrontaments que han provocat prop de 1.700 morts –150 dels quals, la setmana passada– i 17.000 ferits i que han obligat més de 150.000 ciutadans a abandonar casa seva. “És la mateixa tàctica amb la qual va conquerir Bengasi després de dos anys de setge. Una guerra de desgast que de moment va guanyant”, diu un agent d’intel·ligència europeu que observa el conflicte des de Tunísia. “Sap que té més recursos militars que el GNA, tot i que l’entrada de Turquia hagi canviat la dinàmica”, precisa.
D’ampli abast
Antic líder opositor a l’exili reclutat per la CIA i rebutjat al principi de la revolució per la resta de grups rebels, Haftar té deu anys després el compromís de totes les milícies de l’est i del sud, i el suport de Jordània, l’Aràbia Saudita, Egipte i els Emirats Àrabs Units, que li subministren armes tot i l’embargament de l’ONU imposat el 2011.
I de Rússia, que hi ha enviat fons, però sobretot mercenaris: a més del conegut Wagner Group, propietat de l’oligarca Ievgeni Prigozhin, home molt pròxim al president rus, Vladímir Putin, n’hi han desembarcat d’altres com ara Morat i Schift, tots dos amb experiència a Síria.
Prigozhin, propietari d’empreses d’extracció d’or i altres minerals a l’Àfrica, té una relació estreta amb la nova junta militar al Sudan, i en particular amb el general Mohamad Dagalo, Hemadti, les tropes àrabs del qual, Janjaweed, acusades de crims de guerra a Darfur, s’han afegit a les forces de Haftar.
“Líbia és un mercat atractiu per a les petrolieres russes, però és també vital des del punt de vista militar per la seva ubicació. Amb un govern amic, Moscou ampliaria les seves capacitats militars més a l’oest, al Mediterrani”, explica Grcegorz Kuczinski, director del programa d’Euràsia del Warsaw Institute. A l’altra banda, en una guerra de milícies locals i mercenaris estrangers, sense exèrcits pel mig, Qatar, Itàlia i Turquia donen suport al GNA, al qual Ankara dota de drons i, de fa poc, també de “soldats de fortuna” sirians.
Segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, en els últims tres mesos de combats han mort a Líbia 151 mercenaris dels més de 4.700 que s’hi han enviat. La majoria dels quals, membres de grups d’oposició sirians com ara les divisions Al-Mutasim, Sultan Murad i les brigades Suqur al-Shamal i Al-Hamzat.
Crisi humanitària
Els combats, que s’han intensificat en els últims dies tot i la crida de l’ONU a una “treva humanitària” per lluitar contra la Covid-19, igualment present, han agreujat la crisi humanitària que viu el país, principal trampolí per a la migració al Mediterrani. “La vida quotidiana cada cop és més complicada per a la població d’una Líbia assolada pel conflicte. Molts civils libis, així com els refugiats i demandants d’asil, tenen grans dificultats per accedir a serveis bàsics i béns de primera necessitat i per trobar feina”, va advertir l’agència de l’ONU pels refugiats (Acnur).
“El preu dels lloguers, dels aliments i del combustible s’ha disparat, i la gent té serioses dificultats per poder cobrir les necessitats bàsiques”, especialment a Trípoli, on la pandèmia causa més por als ciutadans que els bombardejos diaris.