“Han apostat per la subordinació, i no per la coordinació”

Sí. Històricament, a l’Estat espanyol es va optar per una descentralització de competències. I a Catalunya, la Generalitat, per la voluntat d’autogovernar-se. Un cop han passat molts anys i nosaltres tenim un coneixement i una capacitat d’autogovern, arriba una pandèmia i Espanya fa el que no havia fet en molts anys i diu: “Ara ho portaré tot jo.” I no té ni el coneixement ni l’experiència per fer-ho. És això el que critiquem. Han apostat per una pura subordinació en comptes d’una col·laboració, que hauria estat més factible. Treballar conjuntament, escoltar-nos i compartir decisions. Però no.

Aquest és el gran problema de l’Estat espanyol, no confiar en la gent que ja li portava els temes el primer dia. Jo aposto per una administració que confiï en els ciutadans. El gobierno de España no ha apostat mai per la col·laboració ni la confiança. Ha optat per dir: “M’ho quedo tot jo.” I no els ha funcionat. Ni en la presa de decisions ni en la comunicació ni en les compres. No escolten res del que els diem. Van a la seva i no escolten els que realment estan al territori.

És evident que això pot arribar a generar confusió, cert. Però el que nosaltres no podem fer és que aquesta subordinació sigui absoluta i estar callats; nosaltres hem de continuar vetllant per la seguretat de la nostra gent. Em sento responsable de les competències que tinc.

Amb el reial decret d’alarma, no tenim cap altra alternativa que fer complir el que mana el gobierno de España. I per més que algú vulgui parlar de desobediència, el que no podem fer és posar a la picota la ciutadania. Si el govern espanyol no dona cobertura ni garanties legals als treballadors perquè no vagin a treballar, el ciutadà no té drets. El problema és que la desobediència seria del ciutadà, no del govern de la Generalitat. No hi ha cap altre remei que anar a treballar obligats pel gobierno de España.

Nosaltres el que no deixarem de fer és explicar el que recomanen els experts. I els experts diuen que aquest virus té uns catorze dies de vida en el cos humà. Això vol dir que algunes decisions que vam prendre fa catorze dies tot just avui tenen efecte. Per això insistim que, si ara no som prou cauts, podria ser que d’aquí a quinze dies tinguéssim un rebrot. No seria el primer cop que passa al món, hi ha experiències prèvies que ho demostren. Per això nosaltres apostem per una estratègia més conservadora. Si les empreses obren avui, tinguem clar que d’aquí a quinze dies potser algunes hauran de tancar perquè els seus treballadors hauran donat positiu.

Sí. Ho haurem de preveure. El que vam fer a la conca d’Òdena n’és un exemple. No podem tractar una pandèmia igual a tot el territori. Malament estaria si tractéssim tothom, tots els territoris, igual, que és el que ha fet l’Estat espanyol. No és el mateix l’Alt Empordà que l’àrea metropolitana. I això és el que hem de tenir en compte.

Podríem arribar a l’obligatorietat, cert. Però no pots obligar-hi si no està garantit que els ciutadans en puguin tenir. És evident. Ara per ara són recomanables, per evitar la propagació de la malaltia.

Bèlgica té un sistema de vida, una educació i uns valors diferents dels nostres. Hi ha moments en què no pots comparar peres amb pomes. I no pots comparar com som aquí i com són en altres llocs. Tots hem vist què va passar a Itàlia. No sé si és el nostre caràcter mediterrani..., però van rebaixar les mesures de confinament i els va anar en contra...

Sí, i tant. Però també és cert que en el cas que ens ocupa, una pandèmia molt preocupant, calia anar a màxims. No es podia anar amb mitges tintes com ha fet Espanya.

Sabem que algunes mesures generen incoherències. Ho sabem des del primer moment. Però actuem sempre pensant en la gent. I algunes decisions són complexes.

No sabem què passarà en cada moment. S’haurà d’anar veient. Però potser per anar a un concert, o a un partit del Barça, haurem de prendre una sèrie de mesures determinades.

Un partit amb la gent en seients separats ho veig difícil. Qui hi anirà i qui no? Com ho decidirà el club? Ho veig difícil. Però és encara massa aviat per dir-ne res. Hi estem treballant. En tot cas, és a llarg termini. Ara el que ens preocupa és el dia a dia de la gent.

La lliga és molt important, sí. Però ara mateix a mi em preocupen més les escoles. Què fem amb els nostres infants? Amb els estudiants? Hi ha qui diu molt alegrement: “Doncs que tothom repeteixi curs.” Com? I els nous? Cal trobar solucions per a cada realitat. I les estem valorant, una per una. El que estem vivint és tan excepcional que probablement requerirà mesures excepcionals, que potser no tothom compartirà.

No em vull posar en aquest escenari, encara. Com seran? Jo crec que hauran de ser diferents. Hauran de tenir unes mesures de protecció que estem estudiant.

I potser sí. Algunes coses les anirem decidint a mesura que tinguem més coneixement. I si els científics troben un tractament? Tot canviaria. I si troben una vacuna? Doncs també. Però ara per ara, veient el gran nombre de morts que genera aquest virus, no podem fer res més que protegir-nos. És l’única cosa que podem fer.

Ara mateix és prematur dir-ho. Perquè s’ha de veure com evolucionen algunes coses. Segur que Sant Jordi ajuda moltes llibreries, i tot el sector. I hem de buscar eines per intentar mantenir algunes coses. Rere una llibreria hi ha una família, una empresa... I si es pot ajudar, s’ha de fer. Però és massa prematur. Com podem combinar una celebració, una pandèmia i el comerç? Les solucions s’han d’anar ajustant a poc a poc.

El Departament d’Empresa està en contacte permanent amb el sector empresarial. I pensa en tothom: en les grans empreses i en les que tenen tres o quatre treballadors, certament. És per això que demanem a l’Estat solucions per a aquesta situació. Altres estats bé que ho han fet. Aquí sembla que l’esforç només l’hagin de fer els empresaris, i això finalment recau sempre sobre els treballadors. Aquest no és el camí.

Cert. Però no pot passar la repercussió i la responsabilitat de la crisi a les empreses. És justament per ajudar a resoldre situacions complexes que hi ha l’Estat. No per traspassar els problemes als altres.

El perill hi és a Espanya i a la resta dels estats. Però no s’han de confondre coses. Una cosa és que puguis utilitzar determinada informació per saber com està evolucionant la pandèmia, i una altra és que coartis les llibertats. S’ha de saber trobar el punt mitjà. Malauradament, però, a nosaltres no se’ns té en compte quan es prenen aquestes decisions. Si hi poguéssim ser, segur que el conseller Puigneró hi faria aportacions molt interessants.

Cert. Però hem de pensar que els que ens poden privar de la llibertat són els jutges. Nosaltres, per exemple, per dur a terme el confinament d’Òdena, vam haver de demanar autorització al jutjat. Va ser un jutge qui ho va autoritzar. La justícia també hi té un paper, en aquesta situació. Per tal de vetllar perquè tots els drets que tenim com a ciutadans no se’ns manllevin. Davant segons quines situacions, són ells els que poden actuar.

No se’ns pot obligar a fer una cosa que és impossible. No hi ha prou tests, en aquests moments. Hem presentat un recurs en què ho expliquem. Hem decretat mesures de protecció de cara als servidors públics, i després hem marcat un ordre de prioritats. Quins treballadors públics tindran prioritat per als tests? Primer, els sanitaris, perquè són a primera línia. Després, seguretat i emergències, els centres penitenciaris... El mercat és reduït i l’Estat ens obliga a fer les compres centralitzades. Hem explicat això en el recurs. Totes les compres que hem intentat fer, tota la feina que estem fent, i tot el que no podem fer.

El primer que va decidir el gobierno de España arran de l’epidèmia va ser fer una campanya publicitària amb un missatge patriòtic en què parlava del gobierno de España, sense pensar en les diferents llengües que es parlen a l’Estat. Ho van voler fer així i jo els ho respecto. Són el gobierno de España.

Sembla allò tan castís d’“aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid...”, fer una sèrie de canvis que no sé si s’ajustaran a la realitat. De res serveix plantejar uns pactes de La Moncloa si no són exclusivament per pactar contra la Covid-19. I no sé si ho aprofitaran per a altres coses. De moment, tot plegat ha servit per treure unes competències als que hem demostrat sobradament que les sabíem fer servir.

D’entrada, hi tinc una certa desconfiança, sí. Temo que vagin més enllà.

Són a temps de reaccionar i canviar. En la lluita contra el virus van reaccionar tard i malament, i després van canviar. Encara hi són a temps. Tenen dret a equivocar-se i tenen dret a rectificar. Saben que es van equivocar. I el que ara han de fer és rectificar. I després de la rectificació, les relacions es podrien normalitzar.

Rectificar en la presa de decisions. No poden tractar els catalans i les catalanes com subjectes passius. Han d’entendre que aquí hi ha un govern, i unes competències. I que, amb els nostres possibles encerts i errors, hi som. Quan hem tingut situacions adverses, som els primers a posar-nos-hi seriosament. Ho hem demostrat. Si l’Estat torna a confiar en nosaltres i ens torna la nostra capacitat de prendre decisions, l’exercirem amb absoluta pulcritud. I sempre amb el suport dels experts en la matèria. La nostra estratègia no és la de confrontació amb l’Estat, és de defensa de la seguretat dels catalans i les catalanes.