CUP
Qui paga la crisi? Pandèmia, canvi de cicle i canvi de model
La crisi sanitària, econòmica i social provocada per la Covid-19, ha posat de manifest la precarietat i les insuficiències dels nostres serveis públics, així com de la nostra estructura econòmica, productiva i laboral. Anys de retallades i polítiques públiques neoliberals des dels governs de la Generalitat han deixat el nostre país sense capacitat per garantir i protegir els drets socials, econòmics i laborals dels nostres treballadors i treballadores, ni per disposar d’uns serveis públics consistents, ni per assolir una economia productiva sostenible i ecològica. I quan arriben embats com la pandèmia de Covid-19, que acceleren i aguditzen la crisi econòmica a què ja ens abocàvem, resten a la vista, dramàticament, aquestes grans mancances i febleses.
Cap govern, ni el de l’Estat ni el de la Generalitat, ha pres mesures valentes i fermes, incorporant tots els recursos sanitaris i farmacèutics privats a la sanitat pública, posant en mans públiques els serveis bàsics i els recursos estratègics, posant la producció i l’economia al servei de les persones i la vida, fent que les empreses amb beneficis els destinin al manteniment dels seus llocs de treball, fent que el gran capital, la banca i l’Íbex 35 paguin la factura de la crisi. Això seria ara necessari per fer front a la pandèmia, i serà imprescindible perquè la resposta a la crisi no torni a salvar bancs en lloc de persones. I, per ara, totes les propostes i mesures que hem escoltat es basen en donar negoci a la banca mitjançant l’endeutament de les administracions públiques, les persones i les empreses. Recordem el cas de Grècia? I, a més, el govern del PSOE-Podemos ha aprofitat el pretext de l’estat d’emergència per imposar una nova recentralització en el marc d’una campanya patriòtica, en què la lluita contra la pandèmia s’envolta de la bandera, utilitza llenguatge bel·licista i utilitza els cossos de seguretat i l’exèrcit com a màxima expressió de la força i presència de l’Estat, a la vegada, paradoxalment, que manté els serveis sanitaris en la precarietat i deixa milers de treballadores a la intempèrie.
La sortida de la crisi que es consolidarà postcoronavirus serà feminista, ecologista i socialista, o no serà. No es tracta de sortir del confinament per tornar a la pretesa normalitat anterior, sinó de capgirar les polítiques del passat i els seus estralls, que la pandèmia ha intensificat.
Per això, calen mesures pal·liatives per a les famílies, els autònoms i les petites empreses però que no provoquin més endeutament. Per això cal una banca pública que treballi per reorientar el model productiu del país, on els drets laborals i mediambientals estiguin a la base de la transició necessària. Ara que hem vist la necessitat d’un sistema públic de salut cal reforçar-lo amb més finançament i on més enllà de paraules, l’atenció primària estigui al centre. I per això, cal que s’intervengui de manera permanent i definitiva la sanitat privada, integrant l’atenció sociosanitària que ha estat protagonista de la crisi d’aquests darrers dies. I entre d’altres elements centrals, no es poden seguir blindant els interessos de la banca privada i l’Íbex 35, per això cal exigir-los que no socialitzin les pèrdues com fan cada cop que van maldades sinó que socialitzin els beneficis generats amb el treball de les classes populars.
Davant l’estat d’emergència, continuarà la lluita pels drets civils i polítics. Davant les polítiques en favor del capital i contra les treballadores, continuarà la lluita pels drets socials i econòmics. Davant la recentralització, continuarà la lluita per l’autodeterminació.