El resistent no balla mai sol

Qui retingui la imatge institucional d’aquest Pedro Sánchez que es convida a les llars en les compareixences dels dissabtes podria tenir la temptació de no recordar d’on ve i sobre quines cendres ha renascut. Quan el novembre del 2015 va visitar Bertín Osborne al programa En la tuya o en la mía, Sánchez es va despullar sobre un episodi biogràfic conegut, la seva afició al bàsquet, però també sobre una vivència desconeguda. “Jo em vaig educar en la cultura de la competència a través del bàsquet i m’agrada la pressió. Soc molt millor amb pressió”, li va dir el secretari general del PSOE abans de revelar el punt fosc que la biografia oficial amagava. “És que jo era un breaker, jo ballava break dance. Vivia a la zona d’Azca i allà a les places interiors anàvem a ballar break dance i a picar-nos en els balls. El break dance se’m donava bé, perquè al final és fer esport i coordinació...”, va relatar.

Tot i que al seu llibre Manual de resistencia –firmat per ell però escrit per l’ex-Espanya Global Irene Lozano– no apareix el curiós episodi del break dance, el cert és que des dels seus inicis fins al moment crític present de prorrogar un estat d’alarma la vida política del president espanyol és de tot menys un ball en solitari. En el seu primer intent d’investidura, el 2016, hi acudia encaixant la mà d’Albert Rivera (Ciutadans) amb el simbòlic quadre El abrazo del pintor Juan Genovés com a testimoni. Aquella parafernàlia pactista va ser ridiculitzada per Mariano Rajoy: “Els nens l’estudiaran a les escoles junt amb el Compromís de Casp.” Rajoy va comparar la parella Sánchez-Rivera amb l’acord sobre el tron de Castella del 1468 entre Enric IV i la seva germana Isabel davant el conjunt escultòric d’El Tiemblo (Àvila). “L’escenificació feia pensar que era una pàgina històrica de dimensions només comparables al Pacte dels Toros de Guisando”, ironitzava Rajoy.

La primera repetició d’unes eleccions estatals va enterrar l’aliança de Sánchez i Rivera, i Rajoy va ser elegit amb l’abstenció del PSOE el mateix dissabte 29 d’octubre del 2016, en què Sánchez va deixar l’escó al Congrés amb llàgrimes als ulls i conduint el seu Peugeot 407 entre crits de “Valent!” a la Carrera de San Jerónimo. El seu ball de bastons amb la gestora del PSOE presidida pel flegmàtic asturià Javier Fernández i tutelada des de Sevilla per Susana Díaz semblava apagar la música de Sánchez, però el líder socialista bregat al break dance va assumir el repte de ballar sobre si mateix i va protagonitzar un renaixement contra l’establishment. Fins al punt que el mateix Rajoy que l’havia ridiculitzat va acudir a ell quan l’octubre del 2017 va desprecintar el botó nuclear de l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autonomia de Catalunya. Paradoxes de la política, l’home que havia buscat La Moncloa amb la fallida aliança amb Ciutadans i que va avalar el 155 del PP des de l’oposició, lideraria la primera i única moció de censura guanyadora de la democràcia el juny del 2018 gràcies als vots dels independentistes ferits pel 155, la presó i l’exili.

L’últim cop que Sánchez va gosar ballar sol sense valorar cap més coreografia que la seva va ser l’estiu del 2019 rebutjant la coalició amb Podem, que, un cop repetides les eleccions el 10 de novembre, va acceptar al cap de 48 hores. La seva investidura va desafiar tots els torpedes de la Junta Electoral Central (JEC) fins a la nit de Reis del 2020 i va arribar a la segona per un sol vot: 167 vots a favor i 165 en contra, i 18 abstencions vitals d’ERC i EH Bildu. El que ni el guionista més imaginatiu hauria previst és que la coalició de Sánchez i Iglesias necessitaria abans de cent dies l’auxili del PP per prorrogar un estat d’alarma i que l’obtindria en tres pròrrogues, les votades el 25 de març, el 9 d’abril i el 22 d’abril. En la primera, la que servia per allargar l’alarma del 24 de març a l’11 d’abril, el president investit per un sol vot va obrar la proesa de no registrar ni un sol vot en contra: 321 vots a favor i 28 abstencions. Fins i tot Inés Arrimadas li ofereix ara els vots de Cs com a oposició “lleial però exigent” per fugir de la foto de Colón amb el PP i Vox.

En la promoció de Manual de resistencia, l’editorial Península enaltia la resiliència de l’autor enumerant fites: “«Mai una moció de censura ha triomfat a Espanya»; «És impossible guanyar unes primàries a l’aparell del partit»; «Aquí ningú dimiteix per ser fidel a la seva paraula»... Un rere l’altre, els llocs comuns de la nostra vida política han estat enderrocats per Pedro Sánchez”. “Tenim quatre anys al davant per reconstruir el país”, avisa el president. Ho diu qui a còpia de cops d’espatlla contra el terra propis del break dance va forjar la rebel·lia del resistent que no balla mai sol.