“Espero que la situació de ‘standby’ serveixi perquè l’Estat reflexioni”

Sí, ens retreuen tres programes del Diplocat dels mesos previs a l’1-O: un de visitants internacionals per a diputats estrangers, un projecte acadèmic de recerca sobre el conflicte entre Catalunya i l’Estat i un web sobre la situació política a Catalunya. Era el Catalonia Votes, obert el gener del 2015. Els dos primers són projectes que ja havíem fet; senzillament ara els troben il·legals perquè es produïen en el marc en què es va celebrar un referèndum que l’Estat va considerar il·legal. Projectes que s’haurien tirat endavant, tant si s’hagués fet com si no, són declarats il·legals quan no tenen res a veure amb l’organització del referèndum.

Sí, són dues causes sobre un mateix fet. Als jutjats per via penal, per castigar la persona, i al Tribunal de Comptes per castigar la família, i dur-la a la bancarrota per sempre. És una doble penalització, perquè a ningú se li ocorri mai més, ja no organitzar un referèndum, que nosaltres no ho vam fer, sinó ni tan sols explicar al món què passa a Catalunya. És del tot injust que ens acusin d’il·legalitat per fer la feina que se’ns encarregava, quan mai va ser declarada il·legal, mai va haver-hi una denúncia, mai vam tenir un requeriment dels jutjats. Ni un. Ens ho van dir a pilota passada.

Em van cessar amb el 155, i qui decideix reobrir són els membres del consorci el juliol del 2018. Allí encara hi assisteixo com a secretari general legítim, i m’ofereixen seguir, però decideixo que no. Perquè creia que qui assumís la responsabilitat no havia de carregar la motxilla de la persecució judicial. No m’hauria sentit còmode. Encara que inconscientment m’hauria pogut condicionar. A més, ja havia fet un servei a la institució i tenia ganes de canviar, dedicar-me a una altra cosa i guanyar distància respecte a una experiència que va ser molt enriquidora però també molt dura al final, amb la persecució política a partir del 27-O, que se n’ha parlat poc, de la sensació aquesta de terror blanc que podia perseguir-se qualsevol persona que hagués pogut tenir res a veure amb el procés d’autodeterminació en institucions catalanes en aquell moment... Per aquestes dues raons vaig voler agafar distància.

També els estats fan diplomàcia pública tot i tenir les eines de la clàssica, però quan no ho ets i no les tens, encara és més important. Engloba totes les activitats que permeten a un territori dirigir-se a l’opinió pública internacional, no sols als decisors polítics, explicar-se en primera persona i reivindicar els seus actius. Com a destinataris, doncs, tenim el món polític però també els mitjans de comunicació, el món acadèmic, els think tanks, les xarxes… Avui que per sort no hi ha conflictes bèl·lics entre grans estats, les grans batalles ho són pel relat. I moltes vegades és més important i rellevant aquesta batalla del soft power que la del hard power, la de les capacitats militars.

L’aplicació brutal del 155 sobre tota l’estructura internacional de la Generalitat i la persecució judicial posterior ho demostren. Volen un càstig exemplar contra tots els que van tenir alguna cosa a veure en la internacionalització del cas català. Si no, no s’entén per què aquestes ganes de fer tant de mal per una activitat que fan molts territoris sense estat al món. Se’ns persegueix perquè érem el missatger en un moment en què el missatge a comunicar no els agradava. I no era pas proindependència, sinó que explicàvem per què un altíssim percentatge de la població de Catalunya volia votar sobre el seu futur polític. La nostra posició no va ser mai a favor o en contra, però fins i tot així els va coure sobre manera.

Buscàvem una interlocució directa amb l’exterior, i entre el 2015 i el 2017 es va produir. I no només com a resultat de la nostra feina sinó també d’accions del govern espanyol com ara la repressió de l’1-O, que va amplificar més la capacitat de fer arribar el nostre missatge. No reclamàvem una reacció a partir del 27-O, perquè no era la nostra feina. El que volíem és facilitar que les institucions catalanes, amb tota la seva diversitat, poguessin explicar-se directament al món. El del 27-O va ser un gest sense cap transcendència, i difícilment cap contrapart internacional cremarà les relacions amb l’Estat espanyol per donar suport a un col·lectiu que ha fet un gest simbòlic. I el govern tampoc va fer una crida a cap reconeixement... No pots esperar res d’algú a qui no has demanat res i a qui no has demostrat que ets capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències, no pot sorprendre’ns. Ara, és de justícia reconèixer que després de l’1-O hi va haver una gran reacció a àmbit europeu i més enllà, no només de governs i decisors polítics, sinó també de parlaments, mitjans, acadèmics, think tanks… en veure com l’Estat espanyol utilitzava la violència contra persones totalment pacífiques per imposar la seva posició. Allà sí que va haver-hi una forta reacció.

És molt difícil valorar-ho, perquè estem en una situació extraordinària des de fa tres mesos, no vista des de feia 100 anys. Des de la reobertura, feta amb el suport dels 39 membres del Consorci, el Diplocat ha seguit fent bona feina per situar Catalunya al món en totes les dimensions. Ara, se’m fa difícil anar més enllà, perquè totes les institucions es troben en una pandèmia sense precedents que gestionen com poden. El conflicte polític encara existeix, i sobreviurà la pandèmia, perquè no s’ha solucionat la demanda majoritària de poder decidir sobre el futur polític i perquè la repressió judicial i policial segueix. Vivim una situació de standby en la resolució del conflicte polític que espero que serveixi perquè l’Estat reflexioni si la millor manera d’afrontar-lo és el càstig i la persecució o hauria de prioritzar buscar punts de trobada amb el govern i partits catalans. Voldria ser més optimista, tot i que em costi, i pensar que el drama viscut ens farà més bones persones i passar d’una actitud revengista que encara té l’Estat a recuperar una relació basada en el diàleg i el respecte. A vegades situacions tan traumàtiques com la que hem viscut permeten fer això, i el govern espanyol té ara l’oportunitat de girar full i mirar de desescalar aquest conflicte, començant per fer cas del que diuen tantes organitzacions internacionals sobre l’alliberament dels presos polítics, i aturar la repressió… I acabant en l’obertura d’un diàleg franc sobre el principal problema que té l’Estat, que és la seva relació amb Catalunya. Que deixin de mirar cap a un altre costat, i de fer servir el bastó per reprimir, i es posin seriosament a buscar una solució al conflicte polític. Soc força escèptic, però el drama compartit que hem viscut tots plegats pot obrir una porta a l’esperança.

El drama deixa conseqüències negatives per les víctimes i per la difícil situació econòmica, però obre oportunitats de millora sobre com interpretar la globalització, que potser allunyava massa els llocs de producció dels centres de consum. Podem assistir a una reindustrialització d’Europa i els ciutadans valorarem molt més la proximitat, i això és positiu des del punt de vista econòmic, social i mediambiental, per no estar exportant mercaderies a l’altra punta del món, i també en l’àmbit del ciutadà, per la necessitat de consumir productes de proximitat, i que hi hagi zones de producció agrícola molt més properes que puguin abastir els nuclis urbans. També és una oportunitat per repensar la despesa pública, ha de ser prioritari reorientar-la i invertir en salut, recerca i educació. La proposta de reconstrucció dimecres de la Comissió Europea, amb una inversió de 750.000 milions que condiciona que tots els ajuts i crèdits s’inverteixin en aquestes polítiques públiques, serà clau.

Sí, ha estat molt complex i insatisfactori, incapaç de coordinar la reacció dels estats. Era d’esperar una acció molt més coordinada, si bé tampoc una imposició, i no la resposta en clau estatal de tancar fronteres i competir per comprar productes sanitaris de primera necessitat al mercat global. La proposta de creació del fons és una bona resposta, sense precedents, i compensa el paper discret de les institucions europees a la crisi.

Tenen un paper clau per representar la posició de la Generalitat a escala internacional i defensar els interessos del país, que no només són polítics, sinó també econòmics, culturals, socials… En un context de relacions internacionals líquides, en què tots els actors es relacionen entre si independentment del nivell de jerarquia, és important que la Generalitat hi sigui per representar els interessos de la ciutadania de Catalunya, com fan altres territoris sense cap problema. Em sembla legítim i necessari en un món global com el que tenim.