“En aquests moments qui pren decisions al país?”

Donava classes a la Universitat, es produeix el canvi democràtic quan ja estava en política i una sèrie de gent vam anar agafant una mentalitat institucional fins a arribar a l’Ajuntament de Terrassa el 1979. És evident que no sabíem res, no pensava en la política professional, però veia que era una professió que havia d’aprendre. No era qüestió de marxar perquè la política té alguna cosa d’ofici, encara que soni malament.

La majoria veníem del camp professional, eren presidents d’institucions culturals o d’altres, o, en el meu cas, vaig ser un dels fundadors de la UGT a Terrassa juntament amb Benito Martínez. Tenia 34 anys i era una conseqüència lògica. Hi havia uns inicis relacionats amb el compromís, la clandestinitat..., i ara, amb tots els respectes, molts entren a fer política i no han tastat la societat. Si mires currículums, són gent que han fet carrera a partir de les joventuts dels partits.

Expressat planerament perquè s’entengui; quan ja era tinent d’alcalde em van dir: “Ara has d’anar a la Diputació.” I vaig contestar: “A fer què?” Imaginat’t el nivell. Havia entrat Antoni Dalmau per Martí Jusmet, el 1983 però quan arriba Manuel Royes a la presidència, que era l’alcalde de Terrassa, em diu que em quedi amb ell. Entres en una cadena, ens coneixíem tots, i no era per l’ambició de continuar manant, ja que des de la tercera fila es veu molta més política.

Tenia l’obsessió de demostrar-me que després hi havia vida. Vaig sortir de la política institucional als 67 anys i vaig tenir la sort de reenganxar-me a psicologia cinc anys, fent un reciclatge amb la tutela del doctor Jordi Royo, incorporant-me a l’entitat Amalgama7 i fent feina amb adolescents amb patologia dual i a les famílies. Molts polítics no han pogut entrar al món laboral perquè no tenien aquesta experiència prèvia. També soc vicepresident d’una fundació de l’Escola Universitària de Relacions Públiques de la UB. És important viure la política com un període racionalment transitori.

Només un cop, quan Pere Navarro estava amb la cama enguixada en la successió de Royes. No vaig anar a la guerra, mai he estat persona massa de partit, que treballa i viu d’ell i li encanten els estatuts o ser secretari d’organització.

Amb la crisi de la pandèmia, i ja abans, el panorama és molt trist. No em cap al cap que mentre es moren milers de persones, en una situació inexplorada, hi hagi una classe política que s’estigui barallant. Trobo immoral afirmacions del tipus “si jo hagués tingut el poder no s’hauria mort tanta gent”, que no crec que puguin justificar. Els del món local són els que han actuat amb més sentit comú, però la resta han demostrat una gran falta d’experiència. Si hi ha un virus destructor has de parlar amb els experts, pensar en com refer la societat.

Vaig deixar el PSC el 2015 i a Catalunya vam reaccionar davant d’un escàndol rematat per l’actuació durant l’1-O, però hi ha una escalada de la qual hem de sortir, sense negar res. Demanàvem la independència perquè partits i alguns jutges es van carregar el pacte constitucional, però trobo a faltar algú que digui que ho vam fer, no ens va sortir bé i hem de continuar fent alguna cosa en positiu sense perdre la idea, no anar reivindicant l’1-O, el 27-O, el 30-O... Està bé, són fets, però si acceptes una responsabilitat política has de governar. És inconcebible parar el país.

Estem donant voltes sense avançar. Hi ha moments en política que s’ha de ser valent, i en aquests moments, qui pren decisions al país? I de Pedro Sánchez veig que ha caigut en coses tan primàries com els militars o la Guàrdia Civil.

El tema de les residències no era tan imprevisible. Els sanitaris cada any avisen de puntes de mortaldat quan arriba la grip i poc abans de la pandèmia vam veure imatges de tracte a avis que no ens van agradar. I s’ha de demanar perdó. Com a exregidor penso que vam fer coses que fan goig i d’altres, com el creixement basat en el totxo, de les quals hem de demanar perdó.