Errors de càlcul mutus
La desavinença entre dues parts confrontades pot tenir una data o un punt d’inflexió concret, però difícilment es produeix sobtadament sinó que és conseqüència d’un llarg contenciós. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006, que havia passat per tots els tràmits previstos per les lleis derivades de la Constitució de 1978, deia que parts importants del text estatutari no eren constitucionals. S’havia produït una contradicció política i jurídica. Des del naixement del text aprovat pel Parlament de Catalunya, seguint la tramitació preceptiva al Congrés dels Diputats i, finalment, la submissió a referèndum al poble català que l’aprovà per un 73,9 per cent a favor amb una participació del 48,85 per cent, s’havien seguit tots els procediments establerts. En saber-se la sentència que retallava articles sencers de l’Estatut, el mateix president José Montilla convocà una manifestació multitudinària per protestar per la interlocutòria, i es va obrir un llarg període de malentesos, confrontacions, referèndums i declaracions unilaterals d’independència que acabaren en els fets d’octubre del 2017 i l’aplicació del article 155 per part de Mariano Rajoy que abocaren a la intervenció del govern de Catalunya i la dispersió de tots els seus membres, que foren detinguts i jutjats o bé escaparen a diversos indrets europeus.
Un balanç fred sobre els deu anys transcorreguts des d’aquella manifestació de juliol del 2010 és que les coses no han anat bé per a ningú. L’Estat no comptava que el moviment independentista tingués tanta força i arribés tan lluny, i els independentistes tampoc calculaven que la reacció de l’Estat seria tan rotunda i desproporcionada. Molt abans de la sentència del Constitucional, el Partit Popular va començar el 2006 una campanya de recollida de signatures contra l’Estatut i va reunir més de quatre milions de firmes que en molts casos s’havien demanat amb expressions tan barroeres com “Écheme usted una firma contra los catalanes”.
Durant les deliberacions de la sentència, el PP utilitzà l’Estatut per anar contra el govern socialista de Zapatero, i des del mateix PSOE, un personatge tan significatiu com Alfonso Guerra deia que s’havia aplicat el ribot al text de tal manera que sortiria desfigurat. Les forces de l’Estat, les polítiques i les mediàtiques, estaven entestades que aquell Estatut no entrés en vigor. Es creà un ambient de confrontació entre el moviment independentista, cada cop més nombrós i combatiu, i el govern de Mariano Rajoy, que pensà que la llei impediria la ruptura unilateral.
Mirat en la perspectiva de deu anys, hi va haver un error de càlcul per part de Pasqual Maragall i les forces que impulsaren l’Estatut pensant que es podia obtenir un nou estatus jurídic per a Catalunya sense reformar la Constitució de 1978. El llarg articulat de l’Estatut no hi cabia, en el text constitucional vigent. I el xoc jurídic i polític era inevitable perquè les dues parts pensaven que se’n podrien sortir esbotzant les costures constitucionals. Per trobar una solució a mitjà termini caldrà un pacte entre Catalunya i l’Estat que pugui ser acceptat per la Unió Europea i la comunitat internacional.
