“És el començament de la fi de la monarquia”

Però fent de gerent, eh. Des de l’octubre estic en un càrrec tècnic, gerencial, portant els projectes de l’àrea d’ecologia, sobretot la gestió dels residus, del cicle de l’aigua, de l’emergència climàtica, de la transició energètica i de l’educació ambiental. El vicepresident és Eloi Badia i jo faig la funció gerencial, de confiança.

No. No...

Molta. Sobretot pel que fa als rols. D’acord a uns acords de govern a l’AMB i a una orientació política del vicepresident, jo gestiono l’equip de l’àrea. Evidentment hi aportes criteri estratègic –una gerent ha de tenir criteri estratègic– però em dec als acords del govern. La dimensió pública, la té el vicepresident. No em toca a mi explicar les polítiques que fem o donar-ne compte. El que és comú és que a mi m’agrada treballar en el sector públic. Treballes amb causa, que dic jo. També es pot treballar amb causa des del sector privat o les entitats socials però a mi em quadra molt orientar polítiques de sostenibilitat des del sector públic. Quan vaig deixar la política activa el 2011 vaig tancar una etapa. Ho tenia clar. Vaig fer un procés de reflexió. Van ser 20 anys de vida política professional, interessants, apassionants, durs, però un cop s’ha acabat, s’ha acabat.

Hi ha moments per a tot. No puc triar si és millor l’antiga etapa o aquesta però tinc clar que, en aquest moment, vull fer això. No m’agradaria estar a la primera línia. Prefereixo estar a la cuina.

Per dues. Es va acabar una etapa vital i vaig tenir la sort que vaig marxar perquè vaig voler. Ni la meva força política ni el grup municipal m’empenyien a marxar. En segon lloc, han canviat algunes coses en la vida política, algunes per bé però d’altres em costen més d’entendre. Aquesta mena de maniqueisme: haver-nos de situar sempre en posicions innegociables, de no diàleg. Per trobar l’interès general has de ser capaç de dialogar molt i arribar a acords que no satisfan del tot a ningú. Aquesta dinàmica de l’“I tu, més” i brega em té esgotada.

És una mica veritat. S’ha accentuat molt una cosa que Jordi Guillot deia ja fa molts anys: estem a la cultura dels tres minuts. Tot és pim-pam. A la vida política, les xarxes socials generen una dinàmica que simplifica les coses. Emetre opinió al cap d’un minut de passar una cosa està renyit amb la reflexió. Per contra té l’immens avantatge que permet actuar sense institucions orgàniques. La capacitat de mobilització em fascina.

Sí, i per bé. Han irromput forces que eren l’expressió d’un malestar com ara Podem. És molt preocupant que aquest malestar també s’expressi amb l’extrema dreta. S’ha afeblit la dinàmica del bipartidisme. A Barcelona mai ningú va tenir majoria absoluta i això facilita la cultura del diàleg i també de la netedat. No hi va haver cap cas de corrupció en els anys que vam ser en el govern. En negatiu, la corrupció ha estat brutal. Ni la gent que estàvem a primera línia podíem imaginar que havia estat tan estesa. El dia que el president Pujol va fer les declaracions vaig quedar glaçada. Una cosa era que Convergència tingués problemes de finançament irregular i favoritismes però que el president Pujol estigués enfangat... I què es pot dir avui del rei emèrit?

El 15-M, sí. És una erupció i una sacsejada. En canvi, el procés em sap greu com ha anat. S’hauria pogut evitar la crispació. Una cosa és que hi hagi independentisme i una altra, la irrupció de la indignació de la ciutadania que vol un canvi i que s’ha associat amb la independència quan, per mi, té a veure amb la crisi de l’Estatut. Té a veure amb una lectura partidista del PP brutal i una incapacitat de l’esquerra política a Espanya a excepció feta d’IU. No van saber fer front al fort greuge que vam viure a Catalunya amb la desautorització de l’Estatut.

No soc capaç de dir-ho. De les coses que em sento més incapaç és de fer pronòstics sobre aquesta qüestió. Hi ha una paraula castellana que expressa el meu sentiment i no la sé trobar en català: hartazgo. Fa mandra que tota la política catalana dels darrers 10 anys hagi girat a l’entorn d’una idea. Les utopies costen d’aconseguir però valores cada petit pas que fas i lluites perquè cada cosa que s’hi oposa no et paralitzi. En canvi, aquí s’ha volgut tocar el cel i s’ha pretès que es podia tocar el cel en un any o tres mesos. Això té un punt d’engany a la gent. Un amic deia fa poc que per redreçar la situació algú ha d’acceptar aparèixer com a traïdor. I sembla que, de moment, no ho vol fer ningú.

La taula de diàleg entre els governs és una via, a més de les majories que es puguin fer als parlaments. Hi ha d’haver una via. Jo no soc independentista i crec que la de l’Estatut era una via molt avançada, encara que la gent no ho recordi. Crec que no n’hi ha cap altra. I això es fa parlant.

Per la via unilateral, totalment. Crec que és una tensió que aboca a la frustració. I ja n’hi ha hagut prou, de frustració.

Expresso més una intuïció que una reflexió: crec que és el començament de la fi. Hi ha un esforç per separar l’actuació del rei emèrit de l’actuació de l’actual rei. No tinc cap evidència que l’actual hagi pogut fer cap actuació de corrupció. Però, suposant encara que no passés mai, ho sento molt, una institució a la qual molta gent de la meva edat reconeixíem un rol en el seu moment en la defensa de la democràcia... Ara, de la mateixa manera que la figura de Pujol es va enfonsar, tot i que li reconec algunes coses, si es confirma la corrupció del rei emèrit, significa l’enfonsament. I, sincerament, crec que és una oportunitat per replantejar-se el model d’estat.

No es pot fer d’avui per demà. Dono la meva opinió. No tinc cap dubte que, després de les informacions que coneixem, els republicans estem carregats d’arguments. El que passa és que, en la situació actual de la Covid-19, del conflicte català i de la crisi del model productiu, la república tampoc és una prioritat. No està en el mateix ordre de prioritat que la pobresa, les polítiques socials i el canvi de model productiu cap a la transició ecològica.Però tampoc podem tancar els ulls i dir que el que està passant amb el rei emèrit no té cap conseqüència. Pel pes que té de descrèdit de tot allò institucional, que em sap greu. Preferiria haver defensat la república des d’un debat de model que no pas des d’un cas de corrupció, si es confirma.

Va ser políticament irresistible. Sabia el que volia. Políticament no tothom ho pot dir. Coneixia el país a fons i tenia una capacitat d’entrega a la seva causa –que no és la meva– considerable i, per tant, va vertebrar una Catalunya que tenia autoestima i, això, l’hi valoro. Però, sense entrar en la corrupció, jo tenia profundes diferències amb la seva manera d’entendre la política social. El seu discurs és de creixement econòmic i almoina als que no segueixen. No tenia una concepció real d’estat del benestar. No feia polítiques per enfortir el sector públic. A més, governava d’esquena als ajuntaments i a Barcelona. Confrontava amb Barcelona i menystenia el paper que podia jugar.

La transformació cap a una ciutat més sostenible i més saludable acompanyant el teixit productiu perquè sigui possible, tant si parlem de turisme com de comerç. Em sorprèn que encara es digui que la creació de zona de vianants fa mal al comerç. Això no se sustenta en cap experiència viscuda a Barcelona, ni a Catalunya, ni a la resta de l’Estat. Al Portal de l’Àngel hi va haver un rebombori perquè els comerciants deien que seria la mort i la conversió en zona de vianants l’ha convertit en la zona comercial més potent de Catalunya. Barcelona ha de generar dinàmiques no només relacionades amb el turisme. Té capacitat intel·lectual, de creació de noves indústries, és un pol d’atracció de coneixement i d’inclusió social.

L’encaix del turisme amb naturalitat és molt difícil. No ho tenen resolt les ciutats enlloc. El creixement turístic i el creixement en general no sempre són positius. A vegades, menys és millor. Afrontar polítiques de decreixement raonables és un repte.

Que no potenciem tant que vingui tothom, a totes hores i a tot arreu. Fa de mal dir perquè estem patint per la situació sanitària i econòmica, però la recuperació de la ciutat ha estat un guany. S’ha de trobar el punt.

És veritat que Barcelona es va posar al mapa el 1992. Però l’èxit ha superat les previsions i administrar això no és fàcil. Nosaltres vam dir que no s’havia de continuar construint a cop de grans esdeveniments. Ho vaig dir en el moment del Fòrum de les Cultures i ho mantinc. Jo parlava de la Barcelona en minúscula, de la vida quotidiana, que treballa i lluita per innovar però en una mida humana.