Japó
75 anys del llançament de la bomba atòmica a Hiroshima
“Visc encara amb aquell impacte”
Una de les darreres supervivents de l’explosió de ‘Little Boy’ relata els horrors d’aquell matí fatídic
Assegura que no deixarà de lluitar, mentre visqui, per aconseguir l’abolició total de les armes nuclears
La pandèmia de coronavirus, que rebrota al Japó, i les tensions regionals amb els EUA i Corea del Nord marcaran el 75è aniversari de la caiguda de la primera bomba atòmica sobre civils de la història.
Tal dia com avui de l’any 1945, a les 08.15 hores, uns 350.000 habitants d’Hiroshima començaven un nou dia quan una bomba d’urani, anomenada Little Boy, va detonar a 580 metres damunt de la ciutat. Van morir, a l’acte, unes 70.000 persones i centenars de milers més van quedar ferides i exposades a la radiació de l’explosió.
Keiko Ogura és una de les darreres hibakusha, nom amb què es coneix els supervivents de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. Avui, per primer cop en més d’una dècada, no podrà acompanyar turistes i curiosos en els seus tours guiats en anglès pel parc de la Pau de la ciutat, a causa de la segona onada de coronavirus que afecta el Japó.
Ogura va explicar, en una videoconferència al Foreign Press Centre, la seva experiència de supervivent i va homenatjar les víctimes, amb la voluntat d’advertir les generacions futures i d’avançar cap a l’abolició d’aquest armament.
Aquell malaurat dia, Ogura tenia 8 anys i recorda que el seu pare va tenir un mal pressentiment i no va deixar que anés a escola. Vivia als afores, a uns 2 km de la zona zero, en un indret muntanyós, i encara recorda perfectament el flaix de llum que va veure de fora de casa estant i que la va deixar estabornida a terra per uns moments. Despertada pels plors del seu germà petit, va veure com casa seva començava a cremar de manera instantània.
Poc després, explica que tota una multitud de persones amb cremades greus, els cabells carbonitzats i rinxolats per l’explosió es dirigien cap a un santuari proper gemegant i demanant aigua. Ogura va anar a un pou a buscar aigua per donar a aquella gent, però ho va deixar de fer en veure que dues persones queien mortes després d’acabar de beure. “Corria per portar-los aigua del pou, però, quan els vaig deixar beure, alguns van morir just davant meu.” Aquestes imatges la van perseguir durant dècades en malsons recurrents, fins al punt d’arribar-se a culpabilitzar per haver sobreviscut després d’haver mort tanta gent. “L’impacte de la radiació, la por i el patiment no es van sentir només en el moment de la explosió; encara vivim amb aquest impacte”, assegura Ogura, de 83 anys.
Arbres amb missatge
Amics i familiars van aconsellar-li amagar la seva condició d’hibakusha per evitar que ningú volgués casar-se amb ella. Durant dècades, va ocultar el seu passat, però quan el seu espòs –un conegut activista per la pau– va traspassar, va decidir prendre’n el relleu i va crear l’associació Intèrprets per la Pau. Des d’aleshores, aquesta incansable àvia d’Hiroshima i la resta d’hibakushas somien veure un món lliure d’armes nuclears i apel·len a l’abolició mundial d’aquest tipus d’armes. Un dels primers objectius que es van marcar és que el Japó subscrigui el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears del 2017 de l’ONU. “No hi fa res si som pocs o petits: continuarem perseguint els nostres objectius mentre visqui”, assegura Ogura.
La conservació de la memòria d’aquesta dramàtica experiència preocupa la comunitat hibakusha: s’estima que hi ha 136.700 supervivents dels atacs a Hiroshima i Nagasaki, la majoria dels quals eren, llavors, nadons o infants molt petits. Més de 300.000 han anat morint, però tots clamen per un nou món sense armes nuclears.
Després de la bomba, es pensava que res podria tornar a créixer a Hiroshima, però uns 170 arbres van sobreviure a l’explosió i, a hores d’ara, continuen creixent. Nassrine Azimi i Tomoko Watanabe, dues amigues, van crear Green Legacy Hiroshima, una associació amb el doble missatge de precaució i esperança que aquests arbres supervivents d’Hiroshima representen: recorden els perills de les armes de destrucció massiva –i les nuclears en particular– i, també, el caràcter sagrat de la humanitat i la resiliència de la natura. Envien planter d’aquests arbres arreu del món amb un missatge de pau i esperança.