Lukashenko es resisteix a cedir el poder malgrat la pressió del carrer

El president de Bielorússia, Alexandr Lukashenko, es resisteix a cedir el poder i a convocar noves eleccions malgrat la pressió del carrer i d’Occident, que ha pres clar partit a favor de l’oposició.

Pressionat dins i fora del país, Lukashenko, que sembla comptar només amb el suport de Rússia i la Xina, no ha fet gaires declaracions des que denunciés que una mà negra exterior manejava els fils de les protestes que van esclatar després de les eleccions presidencials del passat dia 9, i en les quals va vèncer amb un 80% dels sufragis.

Poc importa que l’oposició li hagi donat aquest divendres un nou ultimàtum per convocar noves eleccions presidencials abans del 15 de setembre.

S’esperava que Lukashenko es dirigís a la nació per a calmar els ànims dels seus conciutadans, però avui s’ha limitat a advertir contra una possible vaga general després que, segons la premsa local, algunes empreses i fàbriques suspenguessin parcialment les seves operacions.

A més, perquè ningú es faci il·lusions, la Comissió Electoral Central (CEC) va atorgar avui oficialment a Lukashenko la victòria en els comicis presidencials del 9 d’agost en anunciar els resultats definitius.

Lukashenko, en el poder des de 1994, va aconseguir un 80,1% dels vots, mentre la candidata de l’oposició unificada, Svetlana Tijanóvskaya, va obtenir un 10,12%, segons va informar la CEC.

D’acord amb aquests resultats, Lukashenko podrà exercir un sisè mandat presidencial, encara que ni l’oposició, ni part de la població ni les cancelleries occidentals han reconegut la seva victòria.

“Una majoria de bielorussos no creu en la seva victòria. Allí on les comissions van comptar els vots de manera justa, vaig rebre entre un 60% i un 70% dels vots”, va assegurar Tijanóvskaya en el seu primer missatge de vídeo des que s’exiliés el dimarts a Lituània.

I és que cada vegada hi ha més evidències en la premsa bielorussa que funcionaris locals van pressionar als membres de les comissions electorals perquè manipulessin els resultats en les urnes.

Com a mínim, Tijanóvskaya hauria d’haver tingut l’opció de disputar una segona volta, però la CEC va rebutjar tots els recursos contra els resultats electorals.

Considerat durant molts anys l’últim dictador d’Europa, Lukashenko sí ha fet una concessió als seus rivals: Va ordenar l’alliberament d’aquells manifestants que haguessin estat detinguts de manera arbitrària durant les batudes policials dels últims dies.

Després que el president digués que els manifestants eren delinqüents i aturats, el ministeri de l’Interior va alliberar a 2.000 del total de 7.000 manifestants detinguts i el ministre de l’Interior, Yuri Karáev, fins i tot ha demanat perdó davant aquells “ciutadans pacífics” que van ser retinguts sense motiu en centres de reclusió, però va negar les denúncies d’abusos i tortures.

Els treballadors de les principals empreses del país, inclòs el metre de Minsk, s’han solidaritzat amb els manifestants en organitzar actes de protesta contra la repressió policial, als que s’han sumat professors, actors, músics i sanitaris.