La radicalització violenta i la família

A banda de l’àmbit de la seguretat —amb els cíclics anuncis de detencions de suposats terroristes—, es coneixen poques iniciatives comunitàries per prevenir que la violència sigui la resposta acceptada per imposar o assolir objectius, com distorsionadament van entendre els sis joves veïns de Ripoll en els atemptats que van protagonitzar i colpir Catalunya l’agost del 2017. Al Ripollès, s’ha engegat un pla comunitari i de convivència, i l’Hospitalet de Llobregat és de les poques ciutats a aplicar un pla, en el marc europeu, per apropar famílies (sobretot mares, i s’està pendent dels homes, segons el tècnic José Antonio García-Calvillo) a la comunitat i evitar estigmes.

En l’àmbit penitenciari, Catalunya també és pionera. A finals del 2017, es van engegar iniciatives pilot i ara hi ha el programa Arrel, per intentar evitar que reclusos siguin carn de canó de radicals, com ha passat en altres països, com França. S’emmarca en el projecte europeu Institucions Locals contra l’Extremisme (Liaise 2), en què ciutats i regions duen a terme projectes per afrontar la radicalització violenta i després els comparteixen en xarxa, ja que, per ara, no hi ha cap eina validada per detectar-la.

A la presó, es fa atenció a reclusos en risc i és fonamental la tasca d’un centenar de treballadors socials que fan d’enllaç entre les famílies, els interns i el centre. Aquestes professionals van fer sessions formatives i d’intercanvi i d’aquí sorgeix la Guia de prevenció de la radicació violenta a través dels familiars , presentada en una jornada al centre d’estudis jurídics, el novembre del 2019. En la guia, testada amb 40 interns, es destaca que el professional ha de “trencar el possible mur de desconfiança” que hi pot haver en les famílies respecte de la institució i que, “amb visites, no una única”, és clau assolir una “relació de confiança i respecte”.

La guia ofereix l’aplicació d’un model de detecció dinàmica amb uns indicadors de vulnerabilitat per identificar i avaluar persones en risc i poder acordar la intervenció i els recursos que necessita. Els riscos s’engloben en tres eixos: presència d’una ideologia extremista i persones influents; vulnerabilitat familiar i social influenciabilitat, i absència de factors socials protectors. S’explica el cas d’un jove que, en sortir del penal en tercer grau i tornar al barri on viu, s’aïlla de la família i s’apropa a grups radicals; aleshores, se l’intenta derivar a un altre familiar en una altra ciutat. Finalment, ell demana ajuda i tornar a la presó. S’insisteix que la guia “no és una eina de vigilància”, ni per atribuir càrrecs legals, sinó per prevenir i ajudar.

En la jornada, la doctora en filologia semítica Dolors Bramon va fer una exquisida ponència, va aclarir conceptes i va demanar que no s’usi la paraula gihadista com a sinònim de terrorista. Desitjar a alguna persona que faci un bon gihad és, segons Bramon, “fer un esforç, concepte que Bin Laden insulta en ressuscitar els mujahidins”.