2010
‘Som una nació, nosaltres decidim’
El 10 de juliol més d’un milió de persones van omplir el centre de Barcelona contra la retallada de l’Estatut, una demostració de força sense precedents que va empetitir els actes de la Diada
La politització de la justícia ve de lluny. Deu anys enrere, el 2010, el Tribunal Constitucional ja s’havia convertit en el braç judicial de la política. Els partits majoritaris, el PP i el PSOE, es repartien els seus membres i la maquinària pretesament independent de l’intèrpret suprem de la Constitució mal funcionava seguint els estirabots polítics. Quatre anys va necessitar per pronunciar-se sobre el nou estatut impulsat pel tripartit (el PSC, ERC i IC-EUiA), un text que, sense fer cap trencadissa, només intentava encaixar les aspiracions d’una part important de la societat catalana amb una lectura més oberta del text constitucional del 1978. El nou estatut era vigent des del 2006, després d’haver estat retallat pel “ribot” d’Alfonso Guerra a la comissió constitucional del Congrés i ser aprovat per les Corts espanyoles, pel Parlament i pel poble català en un referèndum en el qual la meitat de les persones amb dret a vot es van quedar a casa. En aquella consulta, la decisió d’ERC de demanar el “no” va esquerdar el primer tripartit per la decisió de Maragall de fer fora els consellers republicans.
L’Estatut retallat continuaria pel pedregar amb la recollida de signatures i la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat per part del PP i altres recursos del defensor del poble, Enrique Múgica, i d’Aragó, La Rioja, Múrcia, les illes Balears i la Comunitat Valenciana. Van passar quatre anys fins que el 2010 el TC va declarar inconstitucionals 14 articles, entre altres la condició del català com a llengua preferent a l’administració i als mitjans públics.
La reacció no es va fer esperar i el 10 de juliol 1.100.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, van col·lapsar el centre de Barcelona en una manifestació organitzada per Òmnium Cultural amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim. El PSC va pressionar fins a l’últim moment per canviar-lo, però a l’hora de la veritat tant el president Montilla com l’expresident Maragall es van posar a la capçalera al costat de l’expresident Pujol. Aquesta manifestació, considerada com el punt d’arrencada del procés, seria l’acte més multitudinari celebrat fins aquell moment a la història de Catalunya. Res a veure amb els de la Diada d’aquell any –15.000 persones a l’acte de la Ciutadella i entre 9.000, segons la Guàrdia Urbana, i 30.000, segons els organitzadors, a la marxa independentista de Barcelona–. Caldria esperar fins al 2012 per a l’esclat de les grans manifestacions de l’11 de Setembre. L’única polèmica la va provocar el president Montilla quan, en el seu discurs de la Diada, va alertar contra “la pulsió separadora”. Eren a tocar les eleccions del 28-N, la derrota del PSC i l’arribada d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat.
CRONOLOGIA
José Montilla
Milita al PSC des del 1978, on va ser secretari d’organització i primer secretari. Ha estat batlle de Cornellà, president de la Diputació de Barcelona, diputat, ministre d’Indústria, parlamentari, president de la Generalitat (2006-2010) i senador. L’any 2010 va haver d’afrontar l’adversa sentència del TC contra l’Estatut.
Fem balanç del procés?
José MontillaEl balanç del procés és clarament negatiu, més enllà de l’autoestima i l’entusiasme que s’hagi pogut generar
La celebració de la Diada Nacional és un bon moment, a parer meu, per reflexionar sobre això que col·loquialment coneixem com “el procés” o, més concretament, el camí cap a la independència de Catalunya. És coneguda la meva opinió contrària, com és igualment coneguda la meva actitud de respecte cap als que en són favorables.
Després de vuit anys de “procés institucionalitzat”, durant els quals el govern del país ha centrat els seus esforços a assolir la secessió, quins són els resultats? Hem millorat el nostre autogovern? Hem resolt els problemes relacionats amb finançament, delimitació competencial, infraestructures, reconeixement institucional,...? Disposem de noves aliances a Catalunya, a Espanya o a Europa, per assolir aquests objectius?
Crec que no. El balanç del procés és clarament negatiu, més enllà de l’autoestima i l’entusiasme que s’hagi pogut generar en sectors importants de la societat catalana. Dirigents polítics condemnats. Altres que han marxat a l’estranger. Una societat creixentment dividida, sotmesa a una tensió antipàtica que en aquests moments genera un enorme cansament. Pèrdua de tremp i lideratge econòmic...
No és el moment de canviar d’estratègia? Som molts els que estem compromesos amb una millora de l’autogovern, que necessita canvis profunds del nostre ordenament jurídic. Canvis que només poden arribar amb un altre procés: el d’una negociació política sobre les reformes en l’arquitectura territorial que Catalunya –i Espanya– necessiten.
Aquest canvi d’estratègia, que hauria de liderar el govern, era necessari abans de la pandèmia. Però ara, enmig de la gravíssima crisi de salut pública i de les seves greus seqüeles, és ja inajornable. Res és avui més prioritari.
No demano que ningú renunciï a les seves ambicions, al seu projecte polític... Però ara, la causa més patriòtica no és altra que ajudar a superar el cataclisme generat per la Covid. Tenim el nostre teixit productiu molt, molt afectat. El patiment social, especialment entre els sectors més febles de la nostra societat, és molt gran. Ens hem de centrar en les tasques sanitàries i, també, en les de la recuperació econòmica, ajudant els que han perdut la feina o el negoci, aprofitant per dibuixar millor el futur de la nostra economia, gestionant amb eficàcia els ajuts financers que ens proporcionarà la Unió Europea, encertant en la definició dels estímuls econòmics... Per fer això, cal un govern que governi. I crec que és una evidència que no ho pot fer un govern presoner de les querelles internes i subordinat al dictat de persones que no formen part del mateix govern.