Crònica de la presó

Lluís Prenafeta acaba de treure el llibre de la seva experiència judicial i carcerària que havia anunciat per Sant Jordi. Com que aquell dia no va sortir, molts vam donar per fet que s'hi havia repensat. Quan hi ha jutges pel mig, els advocats tenen sempre molt a dir i a desaconsellar. El llibre és finalment aquí amb el títol d'El malson; quan la realitat supera la ficció, (Columna) i amb un gravat a la portada que representa la dissecció d'un home que en comptes de ser mort sembla que sigui viu. Comencem fort. Ja veurem si a l'autor li fa bé o li fa mal en instàncies judicials o populars.

La primera part és terrorífica. El procés de Kafka amb la fredor de Kafka substituïda per la passió de l'hipertens Prenafeta. La història d'un home que un dia, sortint de casa, és detingut, retornat al pis per escorcollar-ne el contingut i enviat a la caserna de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca sense que ningú n'hi expliqui les causes. Vaig llegir aquest primer capítol en un lloc públic, un lloc transitat, i els recomano que no m'imitin. Tots els que m'envoltaven, si no eren policies secretes a punt de detenir-me eren policies secretes a punt de punxar-me el telèfon mòbil i el telèfon fix i requisar-me el llibre. Pensin que en la redacció Prenafeta ha rebut l'ajuda de Vicent Sanchis, un periodista que domina la frase contundent i explosiva. “Enhorabona”, diu Sanchis com un tic en els seus articles, i se li escapa posar-ho en boca de Prenafeta en un passatge del llibre.

Prenafeta és enviat a la presó de Soto del Real després de declarar davant el jutge Baltasar Garzón a l'Audiència Nacional. Soto del Real no és cap hotel, ja poden comptar, però per entendre per on va el llibre n'hi ha prou de dir que el nostre presoner troba més persones bones, honrades i servicials a la presó que no pas a can Garzón. El jutge estel·lar queda com un drap brut arrossegat per terra i amb ell, i per comparació i perquè Prenafeta s'ho fa venir bé, els jutges Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, els instructors del cas Banca Catalana que Prenafeta va viure de prop i que acaben de ser distingits amb la Creu de Sant Jordi pel tripartit. L'Audiència Nacional, l'antic TOP, és una anomalia en un Estat democràtic i Garzón és un sàdic mala pinta que tement que el tribunal d'apel·lació declari nul·la la presó de Prenafeta el dia abans corre a decretar-li la llibertat sota fiança d'un milió d'euros.

L'estada a la presó és, narrada per Prenafeta, una crònica carcerària de molta categoria: el xoc de l'entrada, el pas dels dies, el tedi immens, el règim alimentari, les ordres atrabiliàries, els recomptes, la gent que s'hi belluga... La gent comuna que ocupa les presons també podria oferir testimonis semblants o idèntics als viscuts per Prenafeta, però en això passa com amb els llibres de memòries quan s'ocupen de l'època escolar del narrador: com que aquests llibres sempre els escriuen els primers de la classe, que són els que van aprendre a llegir i a escriure, ens quedem sense saber com observaven els mateixos fets els de la fila dels burros.

Per allà s'hi belluga també Macià Alavedra, detingut amb ell, i els altres implicats en l'anomenat cas Pretòria: l'alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, en Luigi... Acabem d'entrar en la part decebedora de la peça de Prenafeta. Macià Alavedra, tot i compartir cel·la amb ell, és una ombra “prostàtica” i res més. De Bartomeu Muñoz i de Luigi només se'n parla quan coincideixen amb Prenafeta en els furgons dels trasllats. ¿No hi va haver converses, en els patis de la presó? ¿No van posar en comú i van discutir els delictes dels quals s'els acusava? En un altre capítol, Prenafeta vol desmuntar les acusacions de Garzón apel·lant als recursos que va presentar el seu advocat, i no aporta ben bé res. Ara sí que fa la sensació que els assessors legals de Prenafeta han entrat en aquests passatges per desactivar-ne qualsevol contingut sensible, tot i ser el punt que més interessaria als lectors que volen anar més enllà de l'anècdota d'un cas que no és gens anecdòtic sinó que ha alterat a fons la vida política i social de Catalunya.

Prenafeta està segur que tot acabarà en no res i que el judici no arribarà a celebrar-se perquè les seves activitats d'intermediari i comissionista en operacions urbanístiques són legals i fins i tot necessàries. No ho dubtarem pas, perquè aquí som més respectuosos amb la presumpció d'innocència que a l'Audiència Nacional, però fa angúnia sentir aquestes coses d'un home que des que tenia responsabilitats de govern amb el mateix Macià Alavedra se l'ha sentit defensar l'economia productiva contra l'especulativa.