“Coincidim amb la fiscalia”
dur ·
El Suprem ratifica íntegrament la sentència del TSJC i no dona la raó a la defensa en cap dels arguments que havia esgrimit
Afirma que no es vulnera la llibertat d’expressió de Torra, que la JEC era una “autoritat superior” en aquell procés i que la condemna és imparcial i proporcional
També rebutja presentar qüestions prejudicials perquè no té dubtes
La frase apareix literalment fins a tres cops en les 133 planes de la sentència; alguns altres, pràcticament, i molts altres més, implícitament, fins al punt que gairebé es pot dir que les resumeix senceres: “Coincidim amb el ministeri fiscal.” En efecte, la resolució de la sala segona del Tribunal Suprem, dictada ahir per unanimitat, com a resposta al recurs de cassació del president Quim Torra contra la seva inhabilitació no deixa marge al dubte en donar la raó a la fiscalia i rebutja un per un, amb més o menys contundència, tots els arguments que la defensa havia posat sobre la taula al febrer en el seu recurs de 308 planes, com ara la vulneració de la llibertat d’expressió, la falta d’imparcialitat dels àrbitres o la manca d’autoritat de la Junta Electoral Central per ordenar res al president de la Generalitat en un procés electoral, les eleccions estatals del 28 d’abril del 2019, en què l’administració catalana no intervenia. Els cinc magistrats espanyols, entre els quals hi ha l’exsenador del PP a Alacant Vicente Magro Servet, van fer pinya ahir per confirmar íntegrament la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) però també, en darrer terme, per avalar plenament la decisió inicial de la JEC, que és la que primer va ordenar la retirada de la pancarta que ha acabat justificant la destitució d’un altre president català per vies extraparlamentàries. El segon consecutiu a càrrec dels poders de l’Estat, després de la destitució de Carles Puigdemont l’octubre del 2017, via article 155.
La sentència ratifica la condemna de Torra a una multa de 30.000 euros i la inhabilitació especial d’un any i mig, tant per a càrrecs públics electius (locals, autonòmics, estatals o europeus) com per desenvolupar tasques de govern en cap administració a l’Estat espanyol. A més, justifica que ja l’aparti de la presidència perquè que l’hi mantingués un cop inhabilitat en ferm “contradiu la mateixa naturalesa de la pena principal”. I és que, tal com afirma en la part final de la resolució, el Suprem creu provada “a la vista de tot allò analitzat, la contundent, reiterada, contumaç i obstinada resistència de l’acusat a acatar un mandat investit d’autoritat i dictat conforme a la legalitat”. Preveient segurament la futura arribada del cas a la taula del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), una de les principals obstinacions dels magistrats ha estat, de fet, aquesta: desvincular la seva decisió de qualsevol intenció d’arrabassar al president, i per extensió a una majoria dels catalans, un dret tan fonamental com el de protesta, per l’existència de presos i exiliats polítics arran de l’1-O. Els magistrats, així, insisteixen diverses vegades que l’objecte de la sentència no és si es va vulnerar o no la llibertat d’expressió, i ho limiten a un cas d’estricta desobediència “reiterada” a l’autoritat electoral. L’àmbit del recurs, asseguren, “no és l’exhibició de determinats símbols o pancartes d’una determinada opció política, sinó la seva utilització en períodes electorals desobeint allò disposat” per la JEC. Això sí, diuen que no entren en els fets pròpiament, però en aquest punt justifiquen la decisió de l’òrgan administratiu de censurar la pancarta, tot excusant-se en el fet que l’ordre s’empara en el principi de neutralitat que cal fer complir a l’administració pública, i de manera “més aguditzada” en període electoral. El text, així, insisteix que les ordres es van dictar “d’acord amb el dret”, i que els mandats de la JEC de l’11 i el 18 de març del 2019 eren “clars i perfectament comprensibles”, tant en el fons com els terminis per al seu compliment. De fet, fins i tot recorda que Torra, a qui atribueix com a president de la Generalitat, escriptor i advocat, “una preparació i uns coneixements jurídics superiors a la mitjana”, disposava de “prou elements” sobre l’obligació d’acatar, inclòs un informe dels seus mateixos serveis jurídics, que aclareixen tot dubte sobre la “plena consciència” del que feia. “No es pot parlar d’error”, subratlla, per constatar que el president, com a autoritat pública, va exhibir sempre una “voluntat conscient i disposició anímica inequívoca” de contravenir i desatendre el mandat de la JEC.
És clar que, perquè hi pugui haver desobediència punible, tal com la descriu l’article 410 del Codi Penal, s’ha d’haver fet cas omís a una “autoritat superior”. I l’advocat del president, Gonzalo Boye, va rescatar en el seu recurs la jurisprudència d’una sentència del 2013, de la sala tercera del mateix Suprem, que deixava ben clar que la JEC no estava pas per sobre de l’autoritat d’un president autonòmic, el de les Illes en aquell cas. La sentència ara del mateix tribunal, en canvi, insisteix sempre que la JEC és una “autoritat superior”, i passa de puntetes sobre la seva pròpia jurisprudència, que esbandeix sense gairebé entrar a valorar-la. “Amb independència que aquesta sentència (la del 2013) no avala la conclusió que la JEC no pot dictar els acords qüestionats, ja que només es refereix a les competències d’aquella en una tasca sancionadora, la competència de la JEC s’ajusta a l’ordenament electoral”, tanca, sense donar cap altre argument, més enllà de reiterar que la Loreg atorga a la JEC la capacitat de “resoldre” queixes, reclamacions i recursos. “L’ordre, per tant, va ser dictada per òrgan competent”, s’esmuny el Suprem, que a més defensa que en les al·legacions de Torra després que fes Cs la primera denúncia, en cap moment va invocar la manca de competència de la JEC per decidir.
Imparcial i proporcional
Un gran gruix de la sentència es dedica a rebatre, una per una, les acusacions de falta d’imparcialitat de la majoria d’actors que han participat en el procés judicial, començant per alguns membres de la JEC –a qui el Suprem avala, a més, que el TSJC es negués a cridar a declarar, adduint que “és obvi” que la defensa “confon” la qualitat processal de testimoni amb la de “provocador” dels fets que han acabat a judici– i acabant pels magistrats del TSJC que van dictar la primera sentència. Alguns, de fet, ja havien estat recusats –igual que els jutges del Suprem que han revisat el recurs de cassació–, sense cap èxit, mentre que a d’altres directament la defensa els va denunciar, fórmula que la sentència diu que no és equivalent perquè “no és pot entendre que la interposició de la querella contra aquells vocals per prevaricació supleix aquella falta de recusació”. El Suprem, a més, assegura que no ha de ser un jutge penal l’encarregat d’investigar la imparcialitat d’un òrgan administratiu com la JEC, i recorda que no n’hi ha prou que els dubtes d’imparcialitat “sorgeixin en la ment” de qui recusa, ja que la jurisprudència del TC deixa clar que hi ha motivacions molt “taxades” en la llei orgànica del poder judicial que no donen lloc a interpretacions.
La falta de proporcionalitat de la inhabilitació era un altre dels grans arguments de la defensa que la sentència també s’esforça a desmuntar. El tribunal conclou que “no es pot parlar d’una reacció penal desproporcionada i innecessària que s’aparti del principi d’intervenció mínima i d’última ràtio que en tota societat democràtica ha de tenir el recurs al dret penal”. En aquest sentit, el Suprem entén que la pena és “proporcional”, després que la defensa hagués denunciat la vulneració del principi d’igualtat pel greuge comparatiu amb altres casos de desobediència a la normativa electoral en què la JEC només va imposar sancions econòmiques, com va passar amb el president espanyol Pedro Sánchez i la llavors ministra Isabel Celaá per haver fet servir el Palau de La Moncloa per preparar la candidatura del PSOE.
El Suprem s’estén, i justifica que l’arbitri judicial “és una facultat discrecional de l’òrgan jurisdiccional”, i que l’ús que en faci “apujant o abaixant penes” només correspon al jutjador d’instància. Així mateix, eludeix cap responsabilitat dels jutges d’haver d’entrar a valorar la proporcionalitat, ja que sosté que reduir la intervenció del dret penal al mínim indispensable per al control social “és un postulat raonable de política criminal que ha de ser tingut en compte primordialment pel legislador”, però que en la praxi judicial, “tot i poder servir d’orientació”, topa amb les “exigències del principi de legalitat”, atribuïbles al mateix legislador en el moment que fixa els tipus i penes, i que no corresponen al jutge.
La sentència final, a banda d’això, també tomba altres drets que la defensa entenia vulnerats, com ara els de tutela judicial efectiva, sufragi passiu, presumpció d’innocència o legalitat penal. La mateixa sort corre la petició que es reconegués a Torra la condició de diputat, que ja li havien sostret arran de la sentència inicial. Pel que fa al principi de non bis in idem, que prohibeix fixar dues condemnes a una mateixa persona per uns mateixos fets, la sentència assegura que aquí és compatible una sanció administrativa per l’incompliment del principi de neutralitat i una de penal per la desobediència a la JEC.
Res de qüestions prejudicials
Boye havia reclamat al final del judici al TSJC que es presentessin diverses qüestions prejudicials perquè el TJUE l’orientés sobre l’aplicació d’alguns dels drets fonamentals inclosos als tractats europeus. Llavors, el tribunal ho va desestimar al moment entenent que la petició es feia fora de termini. El Suprem reconeix ara una “falta de previsió expressa al respecte” que converteix en un “tema controvertit” en el moment en què les parts poden fer el plantejament, però s’ho treu del damunt concloent que també “pot entendre’s” que un cop finalitzat l’informe oral “el plantejament sigui extemporani i en un moment inhàbil”. Igualment, el Suprem desestima plantejar ell mateix aquestes qüestions a Europa, i dedica diverses planes a raonar-ho, recordant que no hi està obligat i que no s’hi ha de recórrer per norma, sinó només quan es plantegin dubtes en l’aplicació de la normativa que puguin condicionar el resultat del litigi. Però ho té tan clar el Suprem que conclou que “no concorre” justament aquest pressupòsit: que tingui dubtes sobre la interpretació de cap norma europea. “La interpretació d’una norma comunitària no imposa al tribunal l’obligació de dubtar-ne” i activar una qüestió prejudicial, clou. Dubtes a l’hora de ratificar la inhabilitació de Torra, certament, és evident que el Suprem no n’ha tingut ni un.