rasclet
el
A la sobirania per la cartera
Hem pagat a l'Estat més que ningú, hem rebut menys que la majoria i mal vistos
A La ciutat dels prodigis, l'exitosa novel·la d'Eduardo Mendoza, hi ha un moment que el narrador ve a dir que Espanya s'ha oposat a les pretensions independentistes de Catalunya perquè l'emancipació d'un poble potent i ben alimentat, de gent més alta i forta aniria en detriment de la talla mitjana dels espanyols. La ficció antropològica i la realitat econòmica coincideixen de ple.
Des del procés d'industrialització, aquest país ha estat la locomotora econòmica i industrial d'Espanya, qui ha creat més riquesa, i a qui s'ha tractat pitjor: hem pagat a l'Estat més que ningú, hem rebut menys que la majoria i mal vistos. Per això, veig poc motivador el discurs sobiranista que posa l'accent de la reivindicació nacional en la bandera (Catalunya, per història, tradició i perquè és una nació, té dret a decidir el futur i eliminar l'ofec econòmic d'Espanya) en lloc del pragmàtic, comprensible i populista argumentari de la cartera (els nostres diners alimenten mig Espanya però no tornen aquí; si ens administrem nosaltres el país serà més pròsper i ric; per això, i perquè hi tenim tot el dret perquè som una nació, hem de poder decidir el nostre futur).
Sociològicament, culturalment i anímicament, a la Catalunya de la immigració, el desànim i la crisi econòmica, serà més fàcil trobar complicitats amb la tesi de la cartera (si ens administrem nosaltres en traurem més profit) que amb l'emotiu i patriòtic, però poc efectiu, argument de la bandera.