L’assalt al Senat fa curt
Els demòcrates fracassen en l’intent de capgirar la majoria a la cambra alta i perden poder a la Cambra de Representants
L’estat de Mississipí aprova una nova bandera i avenços en la despenalització de la possessió de drogues
Dues republicanes seguidores de les teories de la conspiració de QAnon entren al Congrés
Un dels grans objectius del Partit Demòcrata era dominar completament el Capitoli. Encoratjats pels resultats de les eleccions de mig mandat de fa un parell d’anys, que els van permetre recuperar la Cambra de Representants, el mapa electoral els feia somiar repetir proesa i arrabassar el Senat als republicans, una cambra que han utilitzat per bloquejar i entorpir accions legislatives i donar llum verd a tots els desitjos de Donald Trump.
L’assalt va ser un fracàs estrepitós, una desfeta que no entrava en el pla de ningú i que endinsa els demòcrates del Congrés en una crisi amb necessitat de reflexió. El pla consistia a injectar milions de dòlars en curses molt específiques que permetessin eixugar el dèficit de tres seients que tenien fins ara, però van quedar curts.
Colorado va ser feina més o menys fàcil, amb un candidat popular (John Hickenlooper, exgovernador) i un rival dèbil. A Arizona, l’exastronauta Mark Kelly va complir els pronòstics i va enlairar-se fins al Senat. A partir d’aquí, tot van ser desfetes.
L’última va arribar ahir, en un dels cops més durs: la senadora republicana Susan Collins, sempre a la corda fluixa entre el suport a Trump i la moderació, i que sempre havia estat al darrere en les enquestes contra la seva rival demòcrata, revalidava el seu escó per Maine. Era un dels seients que es donaven per segurs per als demòcrates, una assegurança on havien invertit desenes de milions de dòlars.
La derrota encara podria ser pitjor. Un altre dels objectius que es preveien possibles, Carolina del Nord, encara no s’ha decidit i el recompte era ajustadíssim. Els demòcrates no només van haver de frenar el seu pla d’atac, sinó que fins i tot van haver de jugar a la defensiva en estats com Michigan.
L’onada blava no va fer acte de presència, i tampoc van poder evitar que el líder republicà a la cambra alta, Mitch McConnell (Kentucky), i el controvertit senador Lindsey Graham (Carolina del Sud) fossin reelegits. Els camins per capgirar el poder al Senat es van tancar completament.
No hi havia perill de perdre el control de la Cambra de Representants, però el que havien de ser alegries va acabar amb una festa aigualida. En tancar aquesta edició, els demòcrates no només no havien ampliat el seu marge de control de la cambra baixa, sinó que havien perdut cinc escons. Insuficients per capgirar la balança, però un toc d’alerta important.
Només la branca més progressista del partit va poder cantar victòria. Les quatre integrants de l’anomenat “esquadró” –Alexandria Ocasio-Cortez, Ilhan Omar, Rashida Tlaib i Ayanna Pressley–, el grup no-oficial de joves estrelles de partit de l’ala més a l’esquerra i properes a les tesis del senador Bernie Sanders, van donar la benvinguda a nous congressistes de la seva corda ideològica com Jamaal Bowman, nova sensació novaiorquesa que en les primàries va derrotar un veteraníssim, poderós i experimentat congressista de la vella guàrdia demòcrata.
Pioners
Hi va haver altres guanyadors. En la comunitat LGBTQ+, el gran triomf el va liderar Sarah McBride, primera transgènere a arribar a un Senat estatal, en el seu cas a Delaware. Richie Torres i Mondaire Jones, per la seva banda, es van convertir en els primers afroamericans obertament homosexuals escollits al Congrés.
A banda, dues candidates republicanes, seguidores de les teories de la conspiració de QAnon –que creuen que hi ha una conspiració pedòfila i satànica per dominar el món, i que Donald Trump és una espècie de Messies–, van guanyar les seves eleccions i, al gener, entraran al Congrés. És un èxit sense precedents per a un grup que, des de les xarxes socials i fòrums ocults i foscos d’internet, ha seduït els sectors més ultraconservadors del Partit Republicà, s’ha integrat en la retòrica dels seguidors més fervents del trumpisme i ha rebut aixopluc des de la Casa Blanca i l’entorn del president.
En les curses a diverses governacions només va haver-hi un canvi de color a Montana, que va passar a mans dels republicans.
Fora de l’àmbit legislatiu o purament polític, desenes de mesures i referèndum locals i estatals inundaven les paperetes de molts estats. És comú que hi hagi iniciatives referents a les drogues: Oregon va despenalitzar la possessió de petites quantitats de tota mena de narcòtics, inclosos la cocaïna, l’heroïna i les metamfetamines, amb la qual cosa s’espera reduir dràsticament les detencions i impulsar programes de desintoxicació. Al Districte de Colúmbia, seu de la capital del país, ja no és delicte tenir bolets al·lucinògens. Quatre estats (Nova Jersey, Arizona, Montana i Dakota del Sud) van legalitzar la marihuana recreativa, i ja n’hi ha quinze on està permès fumar-ne sense necessitat de recepta mèdica.
D’altra banda, Mississipí va aprovar la seva nova bandera, que elimina el vestigi del passat de la Confederació que, a la pràctica, era un símbol de segregacionisme, esclavisme i racisme. El nou disseny, amb una flor de magnòlia al centre i les paraules “In God we trust” (confiem en Déu), va rebre un suport majoritari, de més del 68% dels votants.
