Els ajuntaments sobiranistes ja acumulen 598 causes judicials
No hissar la bandera espanyola o abonar la quota a l’AMI és el que enceta més processos
La delegació del govern de l’Estat, i entitats o partits unionistes, principals litigants
De bon principi, el món local ha estat un engranatge clau en la gestació i eclosió del procés sobiranista. Les múltiples iniciatives que han dut a terme els ajuntaments governats per l’independentisme, que van des de l’aprovació de mocions fins a la participació en el referèndum de l’1-O, han actuat sovint com a caixa de ressonància del moviment al territori. Això, però, ha tingut conseqüències, i la més visible són les 598 causes judicials que s’han obert contra aquestes corporacions i que, de manera més o menys tàcita, estan relacionades amb el procés. No totes, ni de bon tros, continuen encara vives, ja que una part molt significativa de les quals o ja tenen una sentència dictada o directament han estat arxivades. Quantes en són, d’aquestes últimes, és tota una incògnita. I per què? Doncs perquè és més que recurrent que aquests ens locals no comuniquin les resolucions dels tribunals a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), l’entitat que centralitza el còmput de tots els processos que s’han posat en marxa.
Entre els motius que han originat aquests 598 procediments, hi ha una mica de tot. Els més comuns serien, per aquest ordre, no tenir hissada la bandera espanyola (132) o haver formalitzat el pagament de la quota per formar part de l’AMI (127). En aquest últim capítol, tots els recursos han estat imposats per l’advocacia de l’Estat amb l’argument que s’està costejant una despesa que està fora de l’àmbit competencial d’un consistori. Malgrat que per la via ordinària les sentències han estat dispars, en el moment en què han arribat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per la via del recurs, la gran majoria han estat desfavorables als ajuntaments.
El paper de l’Estat
Un percentatge molt elevat del total de contenciosos sobre les retribucions a l’AMI, així com, per exemple, els que també es van incoar per l’adhesió d’alguns ajuntaments a la campanya Sobirania fiscal –que instava a ingressar els pagaments de l’IRPF i l’IVA a l’Agència Tributària de Catalunya–, van ser iniciats per la delegació del govern de l’Estat a Catalunya, que va tenir un paper especialment actiu per impugnar totes aquestes iniciatives durant el període en què el PP manava a Madrid. Per acotar encara més la seqüència, els anys en què María de los Llanos de Luna va ser delegada del govern a Catalunya –del 2012 al 2016– es va multiplicar el nombre d’anades al jutjat. I una altra campanya per la qual va tocar el rebre als consistoris, i que per aquella època era objecte de debat recurrent, era la que instava els municipis governats per l’independentisme a declarar-se “territori lliure i sobirà”. Celrà i el Masnou, per citar-ne només dues, van ser algunes de les poblacions que anys més tard –tants com sis– van veure com el TSJC declarava nul l’acord del ple en què es pactava el suport a la iniciativa, merament retòrica, amb el pretext que contravenia l’ordre constitucional.
Ara bé, l’Estat no ha estat l’únic impulsor de les demandes. Partits com ara el PP i Cs han tingut la consigna d’actuar davant la més mínima sospita que un consistori pogués estar trepitjant terreny pantanós. Els exemples, aquí, també són nombrosos i s’estenen pel conjunt del territori. A Reus, el 2015, les dues formacions van agitar políticament la decisió de l’equip de govern d’adherir-se a l’AMI. Aquest flanc, però, l’entitat que el va cobrir de manera més fèrria va ser Societat Civil Catalana, que va ser la precursora de canalitzar totes les denúncies –per ser exactes, quatre– que van qüestionar l’ingrés a l’entitat independentista. En aquest apartat, els tribunals també han acabat donant la raó als litigants.
No tots aquests processos, però, fan referència a un passat més o menys immediat, aquell en què el procés estava en ple estat d’ebullició. Després que l’octubre del 2018 l’executiu espanyol, amb Pedro Sánchez ja a La Moncloa, iniciés una ofensiva per anul·lar les resolucions del Parlament en què se sol·licitava l’abolició de la monarquia, l’AMI va decidir traslladar el debat al món local per amplificar-lo. Així, diversos ajuntaments van ratificar una moció en què es donava suport a la reprovació de la corona per part de la cambra catalana. I la resposta de l’administració general de l’Estat va seguir el mateix patró descrit fins ara: elevar un contenciós que, gairebé en la majoria dels casos, va superar el primer filtre i va ser admès a tràmit pel jutjat de torn.
LA FRASE
LA XIFRA
A Vic, els busquen les pessigolles des d’Oviedo
El de Vic és un dels molts exemples de corporacions que han hagut d’afrontar diversos litigis judicials derivats del procés. El 2012 el sindicat Manos Limpias va presentar una denúncia perquè la bandera espanyola no onejava a l’edifici consistorial, fet que va donar peu a un llarg procés que va culminar el maig del 2018, quan l’ensenya va ser restituïda per ordre judicial. Entremig d’això, un advocat d’Oviedo va interposar una querella per prevaricació i malversació de cabals públics contra l’alcaldessa del municipi, Anna Erra, per haver difós proclames independentistes a través de la megafonia pública, episodi que va generar un terrabastall mediàtic considerable. Davant de tots aquests embats de la judicatura –i s’hi podria afegir la causa que va haver d’afrontar el regidor de la CUP Joan Coma per haver pronunciat aquella famosa frase de la truita i els ous–, l’alcaldessa Anna Erra assegura que tot plegat “no ha fet variar” la seva posició política, però sí que admet que ha influït en la tasca municipal, ja que tant els càrrecs electes com el mateix secretari municipal han d’estar més a sobre dels articulats de tot allò que es vota en el ple. “Coaccionats potser no seria la paraula, però sí que t’obliga a estar més alerta, i tot plegat et fa reflexionar”, conclou.