“Tots hem perdut el meu fill”

Explica Javier Martínez que la tarda del 17 d’agost del 2017 la Rambla de Barcelona era presa d’un silenci sepulcral. En Javier s’hi va desplaçar, precipitadament, després de rebre una trucada de la mare del seu fill en la qual tot just va tenir forces per dir que havien atropellat en Xavi. El nen només tenia tres anys i ni el seu oncle, Paco, que va perdre la vida per protegir el petit amb el seu cos del brutal impacte de la furgoneta que conduïa Younes Abouyaaqoub, li va poder salvar la vida. “Va volar 50 metres lluny”, va recordar ahir el Javier davant del tribunal de l’Audiencia Nacional que jutja el cas.

Martínez hi va comparèixer, sencer, però presa del dolor infinit que l’acompanya des que els metges de Sant Joan de Déu li van confirmar la mort del petit: “Tots els sentiments de pare van quedar truncats al terra de la Rambla.” Una pèrdua irreparable que no li ha impedit alçar-se i treballar des d’aquell dia perquè fets així no tornin a passar. Javier no vol que morin més nens en actes absurds com el de la Rambla, perquè quan passa un succés així tothom hi perd alguna cosa: “Tots hem perdut el meu fill”, va dir al tribunal, que va ser condescendent i va deixar que el pare tragués tot el dolor que portava dins seu.

Entre les víctimes que van declarar ahir en el judici va destacar també la declaració de Núria Suara, que aquell fatídic 17 d’agost va ser l’últim dia que va treballar de florista a la Rambla. Des d’aleshores no hi ha pogut tornar més i s’ha vist obligada a marxar a viure fora de Barcelona, tant és el pànic i l’estrès posttraumàtic com a seqüela que la tortura des d’aleshores i que li impedeix fer la vida que duia a terme aleshores. Contra la parada de flors de Suara, situada davant del carrer Hospital, va anar a topar la furgoneta d’Abuyaaqoub abans que aquesta quedés aturada damunt del mural de Miró. “Vaig quedar en xoc, bloquejada, no sabia què passava; van venir dues persones d’uniforme i se’m van emportar. Soc incapaç de saber si caminava o em portaven alçada.”

L’altra cara de la tragèdia, la dels familiars dels terroristes, també va desfilar ahir per la sala de vistes. Mohamed Aallaa, germà de dos dels integrants de la cèl·lula morts a Alcanar i Cambrils, va recordar que eren “uns xavals que havien estudiat aquí, que no sabien de religió, i que mai vaig pensar que farien això”. A nom de Mohamed anava el cotxe que van fer servir el seu germà i els altres terroristes que van atacar Cambrils, i això era així, segons va dir, “perquè ell era jove i per una qüestió d’assegurança sortia més a compte que constés jo com a titular”. El judici es reprendrà dimarts vinent.