I ara què fem?

El Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre la constitucionalitat de l'Estatut i ha provocat que es retalli, reinterpreti i restringeixi el que havien aprovat les Corts de l'Estat i havia ratificat el poble català en referèndum.

L'Estatut era, i encara és, un pacte polític que havien establert els representants del Parlament amb les Corts espanyoles, fruit d'un pacte més antic, el de la recuperació de la democràcia a Catalunya i a Espanya. La sentència ha provocat també l'esquerda del pacte constitucional de la Transició, i fins i tot, de la viabilitat futura del model autonòmic. Difícilment es pot voler comptar amb Catalunya sense respectar la voluntat dels catalans.

Ignorar la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum és un fet molt greu. És cert que respon a l'actual ordenament jurídic, però a ningú se li escapa que políticament el Tribunal Constitucional ha trencat la confiança que aquest mateix poble dipositava en el funcionament dels mecanismes democràtics de l'Estat.

Aquesta sentència determina també que les aspiracions catalanes d'autogovern no caben en el marc constitucional tal com l'han volgut interpretar des de l'Estat i, en conseqüència, marca un abans i un després en la història política de Catalunya i del mateix Estat espanyol. I aquest després, condicionat pel context preelectoral en què ens trobem, presenta dos temps d'actuació, dues fases de resposta a la pregunta “I ara què fem?”.

A curt termini, cal analitzar el detall de la sentència, i expressar amb unitat, de manera enèrgica, cívica i democràtica el rebuig de la nació catalana al veredicte, sense descartar escenaris internacionals on poder trobar mediació al conflicte. Cal demostrar la dignitat del poble català, cal dir en veu alta que no podem acceptar la injustícia de les regles de joc que ens  imposa l'Estat. En aquest sentit la manifestació del 10 de juliol serà un bon moment per reivindicar la dignitat nacional i fer-ne bandera. Al mateix temps, en un pla menys vistós però igualment important, cal cercar les vies jurídiques i polítiques que permetin preservar al màxim el text estatutari sentenciat, perquè les retallades i restriccions no incideixin negativament en la realitat competencial de Catalunya.

De la mateixa manera, cal culminar els temes legislatius pendents d'aquest final de legislatura, alguns d'extraordinària importància.

En aquest punt, en aquest escenari immediat, estic segur que la major part de forces catalanes, les que representen el catalanisme polític i la centralitat de la política catalana, es posaran d'acord i podrem recuperar la unitat que ja vam aconseguir al Parlament el 30 de setembre de 2005, quan vam aprovar el projecte d'estatut que compartien gairebé tots els representants polítics de Catalunya.

És hora de demostrar que políticament som una nació, i això passa per defensar de manera conjunta la dignitat i els interessos comuns dels catalans.

A mitjà termini, i estem parlant només de mesos, l'escenari és un altre. La sentència barra el pas al desenvolupament de la via autonòmica, i més encara a la federal; s'ha tancat la porta a una idea oberta i plural d'Espanya. El Constitucional ha pretès decidir per nosaltres, imposar-nos la seva interpretació del que pactem, del que som i del que volem ser. Però el futur de Catalunya és a les nostres mans, no pas a les seves.  Però això passa en primera instància per creure'ns-ho nosaltres. El nostre futur ara ja només depèn de nosaltres.

Com havíem advertit repetidament al llarg de tot el procés estatutari, una mala solució de l'Estat espanyol a la qüestió estatutària acabaria derivant en una important crisi d'Estat. És hora, per tant, de defensar amb unitat la dignitat i la llibertat de la nació catalana. És hora d'actuar sobre el que és urgent, però també de posar sobre la taula el que és important, sense ambigüitats, i començar a plantejar les alternatives a l'actual Estat espanyol, perquè la ciutadania catalana exerceixi el dret de decidir el seu futur amb plena llibertat.