anàlisi
La decisió del poble de Catalunya
de tenir tres elements: unitat, fermesa i memòria”
El 18 de juny de 2006 la ciutadania de Catalunya va votar en referèndum un nou Estatut d'Autonomia. L'Estatut va ser la culminació d'un llarg i difícil procés pel qual Catalunya ha assolit el nivell d'autogovern més important de la seva història contemporània. Aquell dia la ciutadania va decidir amb el seu vot ratificar l'Estatut, el pacte subscrit entre Catalunya i l'Estat. Durant aquests quatre anys l'Estatut s'ha desenvolupat amb normalitat, o més ben dit, amb les dificultats pròpies d'una norma que ha demostrat la seva potència per enfortir l'autogovern de Catalunya.
La principal anomalia de tot aquest procés ha estat la permanent hostilitat del PP contra Catalunya i la situació del Tribunal Constitucional. Després de tot el cúmul de despropòsits d'aquests anys, instrumentalització partidista del tribunal, mandats caducats, recusacions i filtracions, es dicta una sentència que ha provocat la indignació de les forces polítiques catalanistes i de la majoria de la societat catalana, tant per com s'ha produït com pel contingut. Tot i que els arguments i fonaments jurídics de la sentència a hores d'ara encara no s'hagin donat a conèixer. Una altra anomalia en l'actuació del tribunal.
La sentència té un clar objectiu polític: donar per culminat l'Estat autonòmic, fent una interpretació restrictiva i tancada d'una Constitució que és oberta i flexible, i que permet diferents opcions a l'hora de desenvolupar el model autonòmic. La Constitució deixa marge al legislador, legítim representant de la voluntat popular; la sentència sembla que no. Paradoxalment és el mateix tribunal qui amb la seva actuació posa en qüestió el pacte constitucional.
La sentència suposa el trencament del pacte entre Catalunya i l'Estat que va permetre l'aprovació de l'Estatut. Inevitablement suposa un xoc de legitimitats i un problema democràtic. La mateixa Constitució estableix que en el cas dels Estatuts del règim especial, com és el cas del català, és necessari el vot favorable de la ciutadania per a la seva aprovació definitiva, com a garantia del dret a l'autonomia establert en la Constitució. L'Estatut que quedarà vigent i reinterpretat no ha estat ni pactat pel Parlament ni referendat per la ciutadania de Catalunya.
Per això ICV-EUiA ha plantejat realitzar una consulta popular via referèndum per resoldre democràticament aquesta qüestió. Perquè sigui el poble de Catalunya qui digui si accepta o no les modificacions sofertes per l'Estatut, si accepta o no la retallada. Una consulta per tornar la veu i la capacitat de decidir a la ciutadania i posar en evidència que la societat catalana no accepta la sentència, i exigeix donar compliment al pacte amb les solucions polítiques, jurídiques i constitucionals que siguin necessàries.
La resposta catalana a la sentència ha de tenir tres elements: unitat, fermesa i memòria. Unitat, per manifestar que les forces polítiques catalanistes i la majoria de la societat no acceptem la sentència. Cal deixar clar tant al PSOE com al PP que Catalunya ni es conforma ni es resigna. Que no acceptem girar full com si res no hagués passat. Fermesa, per defensar l'autogovern i exigir refer el pacte estatutari utilitzant tots els mecanismes legals i polítics per mantenir, tant com sigui jurídicament possible, els objectius assolits per l'Estatut. És legítim que cada força política vulgui fer valer els seus projectes nacionals, des de l'autonomia a la independència passant pel federalisme plurinacional, com el que jo proposo; però això no ha de ser obstacle per defensar ara, amb totes les eines al nostre abast, la llengua, el sistema de competències, la desconcentració de la justícia, el dret civil, les relacions bilaterals amb l'Estat o un finançament just. Aquest és, ara com ara, el nostre deure com a responsables polítics. I no entenc que això no es pugui fer en nom d'un projecte de futur.
I finalment memòria. Memòria per recordar que la sentència no és un accident: el PP va presentar el recurs contra l'Estatut i va atiar l'anticatalanisme. Memòria perquè cap força política accepti els vots del PP per fer govern ni li doni suport a Madrid.
El primer pas per no aturar-nos, per mirar el futur amb esperança, és que la manifestació del 10 de juliol sigui històrica, que demostri la força dels ciutadans i ciutadanes, que formem un sòl poble vinguem d'on vinguem, per defensar la decisió del poble de Catalunya. La força per defensar la nostra dignitat com a nació.
