Fracàs o creixement

Evidenciar que el recent procés estatutari ens ha portat al fracàs, després de la sentència del Tribunal Constitucional, no impedeix poder-ne treure un profit col·lectiu. Els difícils moments actuals, segurament plens de sorpresa, incredulitat i indignació, davant la manca de respecte institucional i democràtic cap a la norma fonamental de Catalunya aprovada per referèndum, ens han de permetre créixer. Tot menys la resignació. Amb la redacció final de la resolució podrem conèixer els matisos jurídics, alguns rellevants, però el més important ja se sap.

El TC no ha acceptat l'evolució democràtica de l'Estat. La grandesa de la democràcia és que la història dels esdeveniments pot evolucionar a través l'impuls dels vots, de les propostes polítiques recolzades pels partits i de la societat civil organitzada pacíficament. L'Estatut ha estat el resultat de tots aquests nivells democràtics fets possibles a Catalunya. El TC, empresonat per una interpretació rígida i immobilista de la Constitució espanyola, no ha permès que la democràcia ens sigui útil per avançar. Amb la retallada i escapçada de l'Estatut, el TC tampoc no ha estat útil a l'Estat.

El TC s'ha expressat molt políticament i gens jurídicament. Perquè si alguna funció ha de tenir el Dret i la tècnica d'interpretació jurídica, és la de facilitar la democràcia, facilitar el progrés. Espanya a través del TC, la de 30 anys després del procés de la Transició, ha optat per rendir-se a l'immobilisme democràtic. Té raó Mas quan diu que el pacte constitucional ha quedat molt tocat. També va quedar tocat amb el 23-F, però la metabolització política va ser ràpida i va triomfar en la rebaixa d'expectatives d'autogovern a Catalunya els anys posteriors.

Veurem quan ens dura el sotrac col·lectiu i que serem capaços de construir a partir d'ara. Estem vivint un nou toc d'atenció de l'Espanya una i indissoluble. La pretesa realitat plurinacional de l'Estat contemplada constitucionalment és més que una fal·làcia. És clar que hi ha dues vares de mesurar el concepte nació, una amb eficàcia jurídica i l'altre sense, totalment buida de contingut. Senzillament una que nega l'altra. La Nación espanyola s'invoca constitucionalment per assegurar-ne la seva hegemonia i la indissolubilitat territorial. La nació catalana existeix només per que s'han de rendir a l'evidència social i cultural però cal deixar clar que no té ni pot tenir en el futur cap transcendència política ni interpretativa.

I no ens enganyem, és en aquesta por absoluta a quin contingut se li ha de donar al concepte nació catalana, on se situa la interpretació clarament restrictiva efectuada pel TC en diversos àmbits. La nostra llengua no pot ser d'ús preferent ni en les nostres institucions. El TC ha preferit fulminar la descentralització de la Justícia que afavorir una reforma de la llei orgànica del poder judicial. Paradoxalment l'organització de la Justícia i el Consell de Justícia autonòmic podrà ser possible en l'Estatut andalús que no ha estat objecte de recurs, i no en el català.

Ara, amb ambició, convé aprofitar la força del patrimoni col·lectiu assolit amb aquest procés i redimensionar el futur polític de Catalunya a partir de la constatació que no podem acceptar el fracàs de la democràcia que ens imposa el TC. La pluralitat de respostes des dels diversos partits no hauria d'impedir la unitat ara. Que no s'enganyi CiU quan demana canvis. El poble català és un subjecte polític que espera avançar. Els dos darrers governs d'esquerres ho han entès assolint la incomoditat política del procés estatutari. L'abast dels reptes futurs de la situació generada són molt profunds si no es vol menystenir el recorregut efectuat amb l'Estatut i amb les múltiples consultes sobiranistes. S'haurà de veure si Estrasburg pot revisar la sentència del TC, però mentrestant nosaltres i aquí, plegats, som responsables de saber cap on volem anar.
I fer-ho possible.