Política

Joan Carles Gallego

Número 2 de la candidatura d'En Comú Podem per Barcelona

“Volem aliances per fer polítiques al servei de la gent”

impuls “Volem liderar el canvi que Catalunya es mereix, amb unes polítiques socials més avançades” PActes “No podem fer govern amb forces que estan contra els serveis públics”

Joan Carles Gallego acompanya Jéssica Albiach al capdavant d’En Comú Podem com a número 2 de la candidatura. La formació valora la seva experiència com a economista després que a les eleccions del 2017 anés en un lloc simbòlic de la llista.

Les recents eleccions a Portugal han tingut una participació de només el 40% del cens, en part per la por a la Covid. Creu que aquesta alta abstenció es podria reproduir a Catalunya?
Portugal ve d’una tradició d’alta abstenció a les eleccions presidencials, però hem d’intentar que no es reprodueixi. Demanem al govern que incentivi al màxim la participació i el vot per correu, que es donin totes les garanties de seguretat per poder-hi participar i que es dotin de tots els recursos per garantir la seguretat. Creiem que hi ha garanties de seguretat per anar a votar.
Com valora el procés que ha acabat amb la imposició judicial de la data electoral?
Malauradament el procés ve viciat per la manca de responsabilitat del govern a l’hora de convocar les eleccions. El govern actual d’ERC i Junts per Catalunya no va voler convocar les eleccions quan podia convocar-les i han provocat una convocatòria automàtica, i després han estat incapaços de posar els mecanismes per posar totes les coses a punt. Tampoc han estat capaços d’ajornar-les quan les han pogut ajornar. Crec que hi ha hagut una enorme irresponsabilitat del govern de Junts i ERC en l’organització d’un procés d’eleccions democràtiques.
S’atreviria a vaticinar per on aniran els resultats?
Jo mai m’he fiat de les enquestes, el partit es juga fins a l’últim moment. Jo crec que Catalunya es mereix un canvi, crec que molta de la ciutadania de Catalunya vol sortir d’aquests anys de paràlisi i de mal govern que hem tingut. Nosaltres volem liderar el canvi que Catalunya es mereix, amb unes polítiques socials més avançades, polítiques que abordin els problemes concrets que tenen la ciutadania i l’economia.
El canvi a Catalunya podria venir per un augment de vots per al PSC i l’entrada de Vox al Parlament. Com podria alterar Vox la política parlamentària?
Estem demanant a totes les forces polítiques que subscriguin a Catalunya un manifest per aïllar aquelles forces antidemocràtiques, racistes i xenòfobes. No sabem si Vox entrarà o no, però no volem que les forces democràtiques donin aire a les expressions d’extrema dreta. Expressions d’extrema dreta que són les de Vox, però també d’algun partit polític que les té en les seves llistes, com hem vist en el cas de Junts per Catalunya. Demanem als partits que treguin aquestes persones de les seves llistes.
Josep Sort ja no és a la llista de Junts per Catalunya.
Sí, però que jo sàpiga el partit no ha fet res, sinó que ell voluntàriament ha dimitit després de la campanya a les xarxes. Els partits s’han de comprometre amb el cordó sanitari contra les forces antidemocràtiques, feixistes i racistes.
Si Illa aconseguís un bon resultat, veuria possible reeditar el tripartit d’esquerres?
Estem en disposició de teixir les aliances necessàries per fer un govern de progrés que posi les persones i els seus problemes al centre de l’acció política. No podem fer govern amb forces que han demostrat, estant al govern, que estan contra els serveis públics, i que no els preocupen les desigualtats ni la pobresa. No podem fer govern amb Junts per Catalunya, ni amb el Partit Popular, ni amb Ciutadans, perquè han demostrat que fan polítiques antisocials i afavoreixen la pobresa i la desigualtat. Sí que volem teixir les aliances per fer polítiques al servei de la gent, de la igualtat i d’una fiscalitat justa i progressiva. La fórmula? Ja la veurem després del dia de les eleccions.
Creu que l’experiència de govern a Madrid és traslladable a Catalunya?
El govern de Madrid està demostrant que es poden fer polítiques diferents de les que s’havien fet en els darrers anys. Hi ha algunes mesures com els ERTO, l’ingrés mínim vital, la protecció dels desnonaments i dels lloguers que han trencat la lògica de com s’havien gestionat anteriors crisis. I han posat el pes sobre els sectors més vulnerables de la societat. I això ha estat gràcies al fet que Unidas Podemos, i En Comú Podem, hi ha pogut participar. Al govern de l’Estat hi ha diferències que es veuen però no estan impedint que s’actuï i s’avanci, a diferència del que ha passat a Catalunya, on les diferències s’han convertit en baralles i paràlisi del govern.
S’aprovarà aviat l’indult dels presos independentistes?
Estem compromesos que els presos surtin al carrer com més aviat millor i per això treballem en l’indult i la revisió del Codi Penal. És injust que hi hagi polítics a la presó, cal que estiguin al carrer, i el nostre compromís és que l’indult i la reforma del Codi Penal, les vies més ràpides i efectives en el context actual, tirin endavant. És una condició clau per abordar políticament la solució al conflicte polític, i a partir d’aquí hem de dotar de contingut la negociació de la política per arribar a un acord que pugui ser validat per la ciutadania de Catalunya.
La llei d’amnistia tindria una tramitació més llarga...
A la llei d’amnistia no hem dit ni que sí ni que no, és una via oberta, però té un recorregut més llarg i moltes interpretacions jurídiques que la fan difícil.
Quina valoració fa de l’últim mandat a Catalunya?
Molt negativa. Aquest ha estat un mandat perdut, la Generalitat ha perdut credibilitat i ha perdut el temps per canviar el model econòmic, per millorar els serveis públics i lluitar contra la pobresa i la desigualtat. Perquè el govern ha quedat instal·lat en una dinàmica de baralles internes per veure qui tenia l’hegemonia d’un procés que no s’ha traduït en res material i sí en la manca de capacitat per atendre els problemes greus que representa la gestió de la pandèmia.
Què és el més urgent que ha de fer el nou govern?
Tenim tres grans blocs que considerem imprescindibles. El primer, situar les persones en el centre, garantint la salut i millorant les polítiques de benestar social. Això té molt a veure amb els serveis públics, els serveis d’educació, etc. El segon bloc és posar les bases d’una estratègia de transformació econòmica, de polítiques industrials actives per a la transformació ecològica i digital de l’economia. I el tercer és l’aposta fiscal. Necessitem reconstruir la fiscalitat d’aquest país, hem d’aprofundir en una fiscalitat més justa i més progressiva. Hem de posar les bases d’un nou model de relació fiscal entre Catalunya i Espanya que doni satisfacció a les demandes de Catalunya. Hem de posar fi al frau fiscal i el dèficit fiscal que arrosseguem. Hem de garantir l’ordinalitat del sistema fiscal i pactar quin ha de ser el nivell de solidaritat, que no pot anar en contra de l’ordinalitat ni de la capacitat de disposar de recursos suficients.
Alguna cosa haurien de solucionar els 140.000 milions del fons europeu?
El repartiment es farà a partir de projectes estratègics que s’orientin cap a la transformació del model econòmic i una transformació ecològica i digital. Per tant, no són diners que es territorialitzen, sinó que són projectes que han de cohesionar. Projectes com el corredor mediterrani entenem que són estratègics per a Catalunya però també per al conjunt de l’Estat i cal fer-los. Hi ha projectes estratègics que difícilment els podràs fer si no els dones una dimensió major que la d’una comunitat o una altra. Si no correm el perill d’esmicolar els recursos sense donar-los la dimensió estratègica necessària per transformar la realitat.
El lema de la seva campanya és ‘El canvi que mereix Catalunya’. Quin canvi mereix?
Mereix recuperar les institucions d’autogovern, que la gent hi confiï, que vegi que són de tots els catalans i catalanes, que vegi que l’autogovern de Catalunya situa les necessitats de les persones en el seu centre d’acció política i que els serveis públics són un valor per al governant. Que vegi que l’educació, la salut, l’atenció a la dependència són valors que el govern impulsa, que és un govern que es preocupa perquè Catalunya recuperi equilibris territorials i socials. Hi ha territoris de Catalunya que avui estan desertitzats, que han perdut indústries que tenien fa anys, i hem de tenir en compte com reequilibrem Catalunya amb treball de qualitat i capacitat de recerca.
El Pacte Nacional per a la Indústria va servir d’alguna cosa?
Va servir per evidenciar que hi havia un ampli consens entre les organitzacions empresarials i sindicals i les universitats per fer una aposta decidida per una política industrial activa. Malauradament no va ser desenvolupat plenament pel govern.
Catalunya tenia una indústria tèxtil molt potent que es va deslocalitzar. Hauríem de reindustrialitzar alguns sectors?
Sí, en les polítiques industrials actives cal veure com alguns sectors econòmics poden revitalitzar alguns processos productius, i probablement haurem d’esmerçar recursos en recerca i formació, en què la despesa pública és molt baixa. Si fem esforços importants en recerca i formació serà més fàcil atreure inversions per fer instal·lacions productives i generar més productes de valor afegit.
La recerca està molt vinculada a la universitat. La universitat hauria de ser gratuïta?
Hi ha dues estratègies que van en paral·lel. Una és garantir l’accés universal, i la gratuïtat efectiva és un element important perquè evita que hi hagi traves selectives en l’accés. L’altra és posar les universitats com un element fonamental en els processos de recerca i en la relació amb la societat. Cal investigar i transferir el coneixement.
Podem treure alguna cosa positiva d’aquesta crisi?
Hauríem de ser capaços. La crisi de la pandèmia ens demostra que si hi arribes amb una situació crítica, amb uns serveis públics devaluats, ho paga la gent. Estem pagant les retallades, que han afectat el sistema de salut i d’ensenyament. La pandèmia també ens ensenya que el mercat per si sol no ho regula tot. Hem de recuperar un lideratge del sector públic perquè tinguem autosuficiència en els béns essencials que garanteixen la salut de les persones. La pandèmia ha demostrat també que la nostra economia depèn massa d’un turisme de masses, suportat amb treball precari, i del sector energètic

10 coses que no sabies...

Rosa M. Bravo

Còrdova. Va exercir de professor a Montoro durant el curs 1980/1981, una experiència que li va servir per implicar-se en l’entorn polític i social de Còrdova.

Handbol. Va jugar uns anys a handbol, en equips de tercera divisió com el Cornellà Butsir i l’Hospitalet Sant Jordi.

Muntanya. Li agrada caminar pel Pirineu, i no li importaria anar a l’Himàlaia o les Rocalloses,

Destins. Li agrada viatjar, sobretot per Sud-amèrica, d’on li agrada molt Veneçuela, el Perú i els Andes.

Ensenyar. No només ha estat professor d’institut, sinó també formador de docents. L’últim que ha fet com a professor ha estat impartir les assignatures de relacions laborals i anàlisi del mercat de treball del màster de polítiques públiques i socials al centre de polítiques públiques de la UPF en col·laboració amb la Universitat Johns Hopkins (JHU-UPF).

Negociador. A CCOO ha negociat acords importants per la qualitat de l’educació però també expedients de regulació d’empreses en uns anys durs de crisi.

Escriptor. Ha escrit diversos llibres, com ara un llibre de text, un sobre la història del batxillerat i un altre sobre la reforma de l’administració pública de l’Estat, i un sobre les competències educatives de les comunitats autònomes i les competències de l’Estat.

Articulista. Ha publicat articles a revistes com ‘Guix’, ‘Aula’, ‘Cuadernos de Pedagogía’ i a diaris com El Punt Avui, ‘El Periódico’, ‘El País’ i el ‘Diari de Barcelona’.

Universitat. És catedràtic d’economia i es va especialitzar en tecnologia administrativa, les tècniques d’administració de les empreses com la comptabilitat, administració d’empreses i organització del treball.

Militància. El 1970 es va començar a implicar com a delegat de curs a la Universitat –estudiava economia a la UB– i a Bandera Roja i el PSUC.

De la docència a la política

Rosa M. Bravo

Joan Carles Gallego (Barcelona, 1954) ha arribat a la política per un camí que va començar en l’educació i va continuar en el sindicalisme. Va començar la trajectòria laboral com a professor el 1977 a l’IES Badalona 7 i a l’institut de formació professional La Pineda, de Badalona, d’on va ser director. Es va llicenciar en ciències econòmiques i empresarials a la UB i és catedràtic d’economia. També té un postgrau de l’ICE-UAB de gestió i administració educativa. Es va afiliar a CCOO el 1976 i en els inicis va col·laborar amb el sindicat com a economista compaginant-ho amb la docència fins al 1981. Entre el 1981 i el 2001 va ser membre de la comissió executiva de CCOO. Va ser responsable de política educativa entre el 1990 i el 1991, secretari general de la federació d’ensenyament entre el 1992 i el 2001, i coordinador de l’àrea pública de CCOO del 2000 al 2008, entre altres responsabilitats sindicals. Va ser secretari general de CCOO Catalunya del 2008 al 2017 i va formar part de la llista de Catalunya en Comú en els anteriors comicis. El pas de la docència a la política és per a Gallego una evolució lògica tenint en compte el seu interès per l’organització del sistema educatiu i el seu convenciment que la millora de la qualitat de l’ensenyament ha d’anar acompanyada de la millora de les condicions laborals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia