Impunitat a Beirut

Michel Aoun va trencar el silenci menys de 24 hores després que el port de Beirut esclatés el passat 4 d’agost. El president del Líban va prometre una investigació que tindria “resultats al cap de cinc dies” i va garantir que s’aplicarien “les pitjors sancions contra els responsables”. Però el pas del temps ha donat la raó als qui dubtaven del seu compromís: sis mesos després, no hi ha explicacions ni condemnes pel que va passar.

L’explosió de milers de tones de nitrat d’amoni –emmagatzemades al cor de Beirut des de 2013– va traure la vida a almenys 211 persones, segons unes xifres oficials poc clares que podrien no incloure desenes de treballadors migrants no registrats que feinejaven als voltants del port. La deflagració va provocar milers de persones ferides de gravetat i destrosses materials greus a un territori equiparable en grandària, funció i valor històric al port de Barcelona i els barris que l’envolten.

La investigació que intentava atribuir responsabilitats fa setmanes que està estancada. El jutge que la lidera, Fadi Sawan, va imputar el 10 de desembre el primer ministre en funcions, Hassan Diab, i tres antics ministres més. Sectors de la classe política van afanyar-se a acusar Sawan de “biaix polític” i a arreplegar-se a la seva contra. Els imputats van refusar de comparèixer, el ministre d’Interior en funcions, Mohammad Fahmi, va declarar que no ordenaria a la policia que anés a detenir-los encara que el poder judicial ho demanés i alguns ministres van demanar formalment l’expulsió de Sawan. El judici va aturar-se el 17 de desembre i no se sap quan podria reprendre’s.

Les imputacions contra alts càrrecs van arribar quan semblava que la investigació no embrutaria el nom de cap dirigent polític. Prèviament, el jutge Sawan havia imputat 37 treballadors i dirigents portuaris de rang baix. Els seus advocats es pregunten com pot ser que tots ells estiguin acusats dels mateixos crims malgrat la divergència de rols.

L’explosió ha provocat un trauma col·lectiu. Residents tant de Beirut com de l’extraradi tenen dificultats per suportar el so dels trons o el dels avions militars israelians que sobrevolen habitualment la capital. La deflagració també va comportar la pèrdua de 70.000 llocs de treball, l’enèsim cop baix contra l’economia d’un país en què la pobresa s’ha duplicat en dotze mesos.

L’ofec econòmic s’ha vist els darrers dies a Trípoli. Grups de persones s’han manifestat a la segona ciutat més gran del país contra un confinament que no va acompanyat de suport econòmic, en un municipi on molts treballadors es mantenen amb el que guanyen al dia. El govern havia promès una ajuda d’una sola donació de 400.000 lliures libaneses –uns 40 euros, al canvi actual al mercat negre– per les llars vulnerables, però les distribuirà després del confinament. Membres de la concentració van calar foc a l’ajuntament de la ciutat, la policia va emprar munició real, centenars de persones van resultar ferides i dues van morir.

El tancament iniciat el 14 de gener s’acaba dilluns vinent i les autoritats mèdiques del país preveuen una “catàstrofe” si es posa fi al confinament, d’un seguiment desigual. Líban bat rècords de morts cada dia –les darreres xifres indiquen 81 morts en 24 hores– mentre hi ha hospitals amb cinc vegades més llits de l’habitual.