Entre Vox i els fantasmes

Barcelona és, avui, una ciutat plena de fantasmes. Els seus hotels, per exemple. Són edificis enormes amb l’entrada tapiada, establiments tancats al públic, buits d’ànimes, adormits en un son profund, un malson propi de les històries espectrals. Alguns hotels, pocs, intenten plantar cara a la maledicció de la Covid-19 i mantenen l’activitat, a mig gas, com un malalt amb respiració assistida, resistint-se tant com poden a convertir-se en morts vivents.

Resisteix, entre d’altres, l’hotel Miramar, un gran luxe situat al llevant de Montjuïc, que tot i la bona voluntat del personal i la persistència de la propietat, amb prou feines arriba al 40% d’ocupació, tot públic del país, gent amb diners que es concedeixen un petit caprici per fugir del tedi del confinament.

I com que els ingressos habituals són escassos, el Miramar no diu que no a qualsevol que vulgui fer servir les seves instal·lacions per dur-hi a terme qualsevol tipus d’acte públic. I qualsevol és qualsevol, també actes polítics com el que ahir hi va celebrar l’equip de campanya d’Alejandro Fernández, que, per a l’ocasió, i per no desentonar amb el clima general de la ciutat, va fer comparèixer el seu candidat amb dos fantasmes polítics, si és que la política l’hem d’entendre des d’una òptica actual, dels que avui breguen per obtenir una plaça de diputat al Parlament de Catalunya.

Cayetana Álvarez de Toledo té tot l’aspecte d’aquell cèlebre personatge que Tim Burton va portar al cinema d’animació amb el nom de la núvia cadàver. La languidesa física, postural i verbal de la que va ser número u del PP per Catalunya a les últimes eleccions generals s’adiu perfectament amb l’imaginari fantasmagòric d’aquell ésser de ficció. El passat polític de De Toledo al Principat és del tot paorós, per arrencar a córrer com si haguessis vist un esperit, no n’hi ha per menys davant de qui va obtenir el pitjor resultat de la història dels populars en unes eleccions al Congrés dels Diputats.

Potser és per això que una de les accepcions del mot fantasma és “aquell que presumeix molt, però que no respon a les expectatives que desperta”. Ahir De Toledo va tornar a la fatxenderia que tant li és pròpia i, copiant el discurs de l’oracle de l’espanyolisme, Vargas Llosa, va escopir sobre el nacionalisme dient que és la dèria dels que volen “tornar a la tribu”.

El desvergonyiment propi dels fantasmes fa que, per exemple, Cayetana Álvarez no tingués cap problema a tornar ahir a Barcelona per alliçonar els que ja li van dir que no la volien per res i insultar aquells que encara creuen en “la bajanada”, va dir, de tirar endavant el projecte independentista.

Per si no n’hi havia prou, l’altre company de viatge que el PP va posar ahir al costat d’Alejandro Fernández va transportar definitivament al país dels morts vivents de la política. Alejo Vidal-Quadras, retornat ahir al món dels populars després de transitar per l’avern ideològic de Vox, partit que va arribar a presidir, va compartir acte amb el candidat popular a través d’una aparició virtual, traient el cap per una pantalla que l’organització va posar entre els altres dos ponents, una aparició plàsmica, iconoclasta, incendiària, perquè va vaticinar que gràcies al PSOE s’acosta un temps de “ruptura violenta en la societat catalana”.

I tota aquesta moguda per què? Doncs per parlar d’un dels temes que capfiquen Fernández, el populisme. Una obsessió que viu com si d’un fantasma del passat es tractés que es vol treure de sobre. Va voler ser un debat d’altura, però va ser bilis, pura i dura, que va rubricar Alejandro en equiparar els independentistes amb malalts, a qui cal aplicar una “teràpia”. La recepta, un fantasma del 1978: la Constitució Espanyola.