Entossudits amb els pactes

Les del 14 de febrer són unes elec­ci­ons car­re­ga­des d’incògni­tes. Com afec­tarà la pandèmia en ter­mes de par­ti­ci­pació? Qui se’n bene­fi­ciarà més, d’això? Qui les gua­nyarà o qui acon­se­guirà gover­nar? –ja que no necessària­ment serà el mateix par­tit–, són alguns dels inter­ro­gants que sobre­vo­len la con­tesa. Entre­mig, però, també hi ha alguna cer­tesa. Una de les més fona­men­ta­des és que cal­dran pac­tes per asso­lir la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat amb, com a mínim, dos par­tits impli­cats, o fins i tot tres. Amb un Par­la­ment política­ment frag­men­tat, i pos­si­ble­ment encara més pola­rit­zat, caldrà espe­rar a conèixer els resul­tats per començar a fabu­lar sobre pos­si­bles majo­ries, ja que un escó amunt o avall podria fer variar tota l’aritmètica d’ali­an­ces poten­ci­als.

Les enques­tes són, ara mateix, l’únic indi­ca­dor a la vista sobre com es podrien arti­cu­lar pos­si­bles pac­tes. I les que hem vist fins ara varien, i no pas per poc, en funció de qui les fa. El CIS, que depèn de l’exe­cu­tiu esta­tal, n’ha pre­sen­tat dues en poc menys d’un mes que donen la majo­ria al PSC i que per­me­trien espe­cu­lar amb una aliança alter­na­tiva a l’inde­pen­den­tisme si s’aga­fen les pre­vi­si­ons d’escons de la banda baixa de l’inter­val d’ERC, JxCat i la CUP (59 escons). Per con­tra, l’estudi del CEO de la Gene­ra­li­tat atorga un còmode domini a aquests tres par­tits, que sumen fins i tot en la pre­visió més pes­si­mista de totes per a ells (74 dipu­tats). En el que sí que coin­ci­dei­xen un orga­nisme i l’altre és a cons­ta­tar l’existència d’una bossa de votants inde­ci­sos molt subs­tan­cial, d’entre el 30% i el 50% de l’elec­to­rat.

En aquesta tes­si­tura, els acords en pers­pec­tiva, o els que ja es donen en apa­rença per des­car­tats, són, ara mateix, un dels argu­ments cen­trals de dis­cussió de la cam­pa­nya. I de tots els esce­na­ris ima­gi­na­bles, un dels més repe­tits en les anàlisis és que l’inde­pen­den­tisme torni a sumar. I davant d’això, els seus actors ja pre­nen posi­ci­ons. D’aquesta manera, l’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i líder de JxCat, Car­les Puig­de­mont, s’ha mos­trat pre­dis­po­sat a inves­tir el can­di­dat Pere Ara­gonès si ERC gua­nya les elec­ci­ons, sem­pre que com­par­tei­xin un “pro­grama de mínims” per avançar cap a la inde­pendència –si això inclou, o no, una aposta explícita per la uni­la­te­ra­li­tat, ja es veu­ria– i que el futur exe­cu­tiu no exer­ceixi de “crossa” de Pedro Sánchez. La can­di­data de la for­mació, Laura Borràs, també hi ha mos­trat pre­dis­po­sició, però sense “repe­tir els errors del pas­sat”. És a dir, que no s’hau­rien de tor­nar a pro­duir els epi­so­dis públics de des­a­vi­nen­ces.

A diferència de JxCat, per al qual totes les opci­ons d’acord se cir­cums­cri­uen pràcti­ca­ment a ERC, la can­di­da­tura encapçalada per Pere Ara­gonès a pri­ori també tin­dria l’opció d’explo­rar vies alter­na­ti­ves. La més clara, i rei­te­rada, seria la d’un tri­par­tit d’esquer­res, explícit o implícit, amb els comuns i el PSC. Davant d’això, un dels esforços més insis­tents dels repu­bli­cans en aquesta cam­pa­nya està sent tallar aques­tes espe­cu­la­ci­ons. “Som ober­ta­ment incom­pa­ti­bles i repre­sen­tem models opo­sats”, va afir­mar, en aquest sen­tit, el líder de la for­mació, Oriol Jun­que­ras, en un acte el dia 1 a l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, on també va rei­te­rar que la seva aposta seria ver­te­brar el “front ampli” inte­grat tant per la mateixa ERC i JxCat com pels comuns, la CUP i el PDe­CAT. Això no impe­deix, però, que uns i altres apro­fi­tin la cam­pa­nya per bus­car-se el tur­mell. Un de tants motius per fer-ho és la situ­ació judi­cial de Laura Borràs i fins a quin punt això la hipo­teca per ser pre­si­denta. I el mateix Jun­que­ras ja ha dei­xat anar que, si es dona el cas, aquesta és una qüestió de la qual caldrà par­lar. “Sem­pre que ERC s’ha tro­bat amb una situ­ació d’aquest tipus, ha dema­nat a aquest mili­tant que renunciés”, va refle­xi­o­nar.

La CUP podria arri­bar a tenir un paper més que deci­siu en la cons­trucció d’una majo­ria sobi­ra­nista. En els dar­rers dies, però, el seu mis­satge sobre el que faria o dei­xa­ria de fer ha estat confús i erràtic, tot i que després d’alguna pun­tu­a­lit­zació ha expres­sat la intenció de ver­te­brar un acord sem­pre que hi hagi la volun­tat, explícita i inequívoca, d’avançar cap a la inde­pendència. “L’únic vet que la CUP ha posat sobre la taula és a un govern que con­tinuï amb la paràlisi dels últims tres anys”, asse­gura la seva cap de llista, Dolors Saba­ter, que també recalca que qual­se­vol debat sobre els pac­tes s’haurà de dei­xar per a després del 14-F. Si hi ha algun tipus d’entesa amb la CUP, els que ja es donen per exclo­sos són els del PDe­CAT. Encara més: la seva can­di­data, Àngels Chacón, ha fet d’això un eix del seu dis­curs de cam­pa­nya.

La pos­si­bi­li­tat de bas­tir un govern alter­na­tiu a l’inde­pen­den­tisme és un altre debat recur­rent aquests dies. Una opció, però, que ine­xo­ra­ble­ment implica que hi hagi una sac­se­jada del pano­rama elec­to­ral català més nota­ble, en què el PSC seria la peça cen­tral de tot l’engra­natge. “No dona­rem suport a cap govern inde­pen­den­tista ni en for­ma­rem part”, insis­teix el can­di­dat soci­a­lista, Sal­va­dor Illa, per qui la fórmula idònia seria com­par­tir cadira en el con­sell exe­cu­tiu amb els comuns, una com­bi­nació, però, que sem­bla lluny de poder sumar majo­ria, fins i tot en les enques­tes del CIS (47 escons). A més, la can­di­da­tura de Jéssica Albi­ach és l’única que, de manera oberta i explícita, apel·la a un tri­par­tit en què també hi hagi ERC. Per reblar el clau, des de l’auto­pro­cla­mat cons­ti­tu­ci­o­na­lisme, el mis­satge també és cons­truir un pacte que des­placi JxCat i ERC del poder, tot i que, a l’hora de mate­ri­a­lit­zar aquesta pro­posta –amb un gran pacte d’inves­ti­dura que hau­ria d’incloure el PSC, Cs, el PP i Vox–, uns i altres fugen d’estudi. Les càbales, ja cal­cu­la­dora en mà, hau­ran d’espe­rar fins pas­sat el 14-F.