Entossudits amb els pactes
Les aliances per fer govern es converteixen en eix de debat preeminent de la campanya
Les enquestes esbossen múltiples combinacions
L’independentisme mostra predisposició a un acord, però no hi falten els retrets
Les del 14 de febrer són unes eleccions carregades d’incògnites. Com afectarà la pandèmia en termes de participació? Qui se’n beneficiarà més, d’això? Qui les guanyarà o qui aconseguirà governar? –ja que no necessàriament serà el mateix partit–, són alguns dels interrogants que sobrevolen la contesa. Entremig, però, també hi ha alguna certesa. Una de les més fonamentades és que caldran pactes per assolir la presidència de la Generalitat amb, com a mínim, dos partits implicats, o fins i tot tres. Amb un Parlament políticament fragmentat, i possiblement encara més polaritzat, caldrà esperar a conèixer els resultats per començar a fabular sobre possibles majories, ja que un escó amunt o avall podria fer variar tota l’aritmètica d’aliances potencials.
Les enquestes són, ara mateix, l’únic indicador a la vista sobre com es podrien articular possibles pactes. I les que hem vist fins ara varien, i no pas per poc, en funció de qui les fa. El CIS, que depèn de l’executiu estatal, n’ha presentat dues en poc menys d’un mes que donen la majoria al PSC i que permetrien especular amb una aliança alternativa a l’independentisme si s’agafen les previsions d’escons de la banda baixa de l’interval d’ERC, JxCat i la CUP (59 escons). Per contra, l’estudi del CEO de la Generalitat atorga un còmode domini a aquests tres partits, que sumen fins i tot en la previsió més pessimista de totes per a ells (74 diputats). En el que sí que coincideixen un organisme i l’altre és a constatar l’existència d’una bossa de votants indecisos molt substancial, d’entre el 30% i el 50% de l’electorat.
En aquesta tessitura, els acords en perspectiva, o els que ja es donen en aparença per descartats, són, ara mateix, un dels arguments centrals de discussió de la campanya. I de tots els escenaris imaginables, un dels més repetits en les anàlisis és que l’independentisme torni a sumar. I davant d’això, els seus actors ja prenen posicions. D’aquesta manera, l’expresident de la Generalitat i líder de JxCat, Carles Puigdemont, s’ha mostrat predisposat a investir el candidat Pere Aragonès si ERC guanya les eleccions, sempre que comparteixin un “programa de mínims” per avançar cap a la independència –si això inclou, o no, una aposta explícita per la unilateralitat, ja es veuria– i que el futur executiu no exerceixi de “crossa” de Pedro Sánchez. La candidata de la formació, Laura Borràs, també hi ha mostrat predisposició, però sense “repetir els errors del passat”. És a dir, que no s’haurien de tornar a produir els episodis públics de desavinences.
A diferència de JxCat, per al qual totes les opcions d’acord se circumscriuen pràcticament a ERC, la candidatura encapçalada per Pere Aragonès a priori també tindria l’opció d’explorar vies alternatives. La més clara, i reiterada, seria la d’un tripartit d’esquerres, explícit o implícit, amb els comuns i el PSC. Davant d’això, un dels esforços més insistents dels republicans en aquesta campanya està sent tallar aquestes especulacions. “Som obertament incompatibles i representem models oposats”, va afirmar, en aquest sentit, el líder de la formació, Oriol Junqueras, en un acte el dia 1 a l’Hospitalet de Llobregat, on també va reiterar que la seva aposta seria vertebrar el “front ampli” integrat tant per la mateixa ERC i JxCat com pels comuns, la CUP i el PDeCAT. Això no impedeix, però, que uns i altres aprofitin la campanya per buscar-se el turmell. Un de tants motius per fer-ho és la situació judicial de Laura Borràs i fins a quin punt això la hipoteca per ser presidenta. I el mateix Junqueras ja ha deixat anar que, si es dona el cas, aquesta és una qüestió de la qual caldrà parlar. “Sempre que ERC s’ha trobat amb una situació d’aquest tipus, ha demanat a aquest militant que renunciés”, va reflexionar.
La CUP podria arribar a tenir un paper més que decisiu en la construcció d’una majoria sobiranista. En els darrers dies, però, el seu missatge sobre el que faria o deixaria de fer ha estat confús i erràtic, tot i que després d’alguna puntualització ha expressat la intenció de vertebrar un acord sempre que hi hagi la voluntat, explícita i inequívoca, d’avançar cap a la independència. “L’únic vet que la CUP ha posat sobre la taula és a un govern que continuï amb la paràlisi dels últims tres anys”, assegura la seva cap de llista, Dolors Sabater, que també recalca que qualsevol debat sobre els pactes s’haurà de deixar per a després del 14-F. Si hi ha algun tipus d’entesa amb la CUP, els que ja es donen per exclosos són els del PDeCAT. Encara més: la seva candidata, Àngels Chacón, ha fet d’això un eix del seu discurs de campanya.
La possibilitat de bastir un govern alternatiu a l’independentisme és un altre debat recurrent aquests dies. Una opció, però, que inexorablement implica que hi hagi una sacsejada del panorama electoral català més notable, en què el PSC seria la peça central de tot l’engranatge. “No donarem suport a cap govern independentista ni en formarem part”, insisteix el candidat socialista, Salvador Illa, per qui la fórmula idònia seria compartir cadira en el consell executiu amb els comuns, una combinació, però, que sembla lluny de poder sumar majoria, fins i tot en les enquestes del CIS (47 escons). A més, la candidatura de Jéssica Albiach és l’única que, de manera oberta i explícita, apel·la a un tripartit en què també hi hagi ERC. Per reblar el clau, des de l’autoproclamat constitucionalisme, el missatge també és construir un pacte que desplaci JxCat i ERC del poder, tot i que, a l’hora de materialitzar aquesta proposta –amb un gran pacte d’investidura que hauria d’incloure el PSC, Cs, el PP i Vox–, uns i altres fugen d’estudi. Les càbales, ja calculadora en mà, hauran d’esperar fins passat el 14-F.
LES FRASES
Sánchez s’arrisca a alterar el rol d’ERC al Congrés
david portabellaERC va firmar amb el PSOE un acord de legislatura quan els republicans eren el soci menor a la Generalitat, i amb els socialistes sent el soci gran de la coalició al govern espanyol, però, amb l’aposta de tot o res per Salvador Illa, Pedro Sánchez s’arrisca a alterar el plàcid ecosistema que viu al Congrés. Després de les eleccions del 14 de febrer, totes les combinacions de govern –tothom assumeix que no serà de partit únic– que no impliquin un paper central d’ERC amenacen el dia a dia parlamentari de Sánchez, que ja ha vist com el no republicà fa que sigui Vox qui salvi amb l’abstenció el decret dels fons de la UE.
Quan el 20 de gener va fer públic el seu desig que a Catalunya hi hagi “com més aviat millor” un nou govern “amb plenes competències”, Pedro Sánchez no només apostava obertament pel 14-F com a data –en detriment del 30 de maig–, sinó que confiava que la Generalitat no demorés la formació de govern més enllà dels terminis raonables i que no irrompés el fantasma de la repetició electoral. Però ni l’escenari pretesament idíl·lic de tenir Illa com a president és innocu per a Sánchez. Si ERC guanya en un frec a frec amb JxCat i Pere Aragonès pot esdevenir president, l’obstruccionisme per part d’Illa podria tenir contrapartida al Congrés amb un encariment del preu de cada votació per part dels republicans. Si la combinació és que JxCat supera ERC i Laura Borràs pot aspirar a ser investida, la por de Sánchez és que els de Gabriel Rufián estiguin temptats a endurir més el seu discurs a Madrid.
Tot i ser una paradoxa, el pitjor escenari per al futur de Sánchez fins al 2023 seria que Illa fos president gràcies a la suma de tots els escons espanyolistes, i més encara si el concurs de Vox és clau (en un Parlament no es poden rebutjar vots). Si fos desallotjat i enviat a l’oposició, l’independentisme perdria l’al·licient negociador a Madrid.