anàlisi
“Independència: cap Estatut ens farà lliures”
L'Onze de Setembre del 77 va ser fruit
de l'esperança, ahir, de la frustració
Xafogor intensa al passeig de Gràcia. Pels laterals, cap a les sis, encara hi bufa una mica de vent. La humitat deu arribar al noranta per cent. Els del metro han tancat una de les sortides de Diagonal i he suat la cansalada per treure el nas a la manifestació. Moltes famílies i moltes senyeres i estelades. Tota mena d'organitzacions són representades. Topo amb nombroses banderes del Moviment Equatorià, dels Afrocatalans i de l'Espai Latino. També de partits que semblen sorgits de segles de naftalina. I pancartes molt divertides i il·lustratives de la situació. Us faig una petita selecció: “No volem ser una colònia d'Espanya”, “Independència: cap Estatut ens farà lliures”, i una de ben divertida, “Enviem l'Estatut a l'Arxiu de Salamanca”. Totes ben diferents de la messiànica de Montilla en un cartell enganxat a un pirulí de Via Laietana: “Segueixo creient en l'Estatut”. Em fa l'efecte que s'ha quedat sol amb els del PP –que, ben capat, l'Estatut els agrada força–, el senyor Miquel Iceta –sempre tan ponderat– i el ministre de Justícia de Madrid, “de cuyo nombre no quiero acordarme”.
La manifestació fa patxoca, però no hi ha comparació possible amb l'Onze de Setembre del 77. Aquella va ser una diada fruit de l'esperança. L'actual és producte de la frustració. La d'ahir constata el fracàs del model autonòmic i, novament, dels federalistes, dels que consideren que la via espanyola és possible. Un fracàs, sobretot, dels socialistes i el seu aparent domini absolut, que s'estén pel govern de l'Estat, per la Generalitat, per les diputacions i per la majoria dels ajuntaments grans de Catalunya.
La marea humana no sé com reaccionarà demà. Els crits continuats d'independència potser només representen una part de Catalunya, però sonen nítids i espero que transcendents. ¿Continuarà tot igual o canviaran aquest estat de coses?
Dins l'esquizofrènia que vivim, la manifestació pot tenir una doble interpretació. D'una banda pot servir per congratular-se del poder de convocatòria i de la possibilitat que un altre cop la ciutadania surti al carrer en defensa de les llibertats. En la segona opció, mostrar la perplexitat davant la ingenuïtat dels que es pensaven que els representants de l'Estat espanyol apostarien per un model més integrador. ¿Si davant d'un Estatut tan descafeïnat com el que es va votar, s'ha reaccionat d'aquesta manera tan lenta i regressiva, què hauria passat si haguéssim avançat en l'única direcció possible: la sobirania?
Ho dic sense apassionaments ni defenses idealitzades de Catalunya. Com és possible pertànyer a un Estat que ens discrimina, que considera les llengües que no són el castellà de segona o tercera divisió i no pròpies? ¿Es pot mantenir una situació així eternament? La realitat demostra de nou allò de fer la puta i la Ramoneta. Hi ha els professionals del poder i els que els donen suport. Un dia poden ser ministres de Madrid i pocs mesos després presidents o consellers de la Generalitat. ¿Es poden fer els dos papers i sortir-ne indemne? Ja no parlo de qüestions ideològiques sinó d'una idea de Catalunya no tan possibilista. El pragmatisme d'altres temps ens va dur a una certa supervivència, però el camí és a mitges i no veig el PSC encapçalant res més que una continuació d'una Espanya infeliç.
La manifestació d'ahir va ser una fita, però també el símptoma d'una malaltia. No em serveix el que em va dir una senyora que anava a la manifestació, apel·lant a la “dignitat”. No em funciona aquesta fórmula. Cal apel·lar al sentit comú, a l'equitat i a posar punt final a un matrimoni nefast.
