Esquerra Republicana

Després de tres dies de Conferència d’Esquerres Catalanes, el 19 de març del 1931, avui fa noranta anys, es fundava ERC, un partit que representarà immediatament i de manera hegemònica les aspiracions republicanes, catalanistes i igualitaristes de la majoria.

Catalunya havia fet al segle XIX la Revolució Industrial amb els diners del comerç internacional d’aiguardent i copiant el model anglès de la màquina de vapor aplicada al tèxtil cotoner. Tèxtil, metal·lúrgia i ferrocarril havien estat els puntals de l’explosió industrial. El creixement demogràfic, fruit en part dels avenços de la medicina i les vacunes, havia nodrit de mà d’obra les noves fàbriques. Fins al punt que una ciutat emmurallada com Barcelona, que no podia créixer més en urbanisme vertical i fàbriques atapeïts intramurs, va enderrocar les muralles i es va expandir cap a l’Eixample, Montjuïc, Sants, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí.

Culturalment, el país havia fet la Renaixença per recuperar el català com a llengua de cultura després de segles de diglòssia per la imposició del castellà com a llengua d’estat i prestigi. Havia nascut el catalanisme amb el Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall, el Centre Català, el Memorial de Greuges, la Lliga i les Bases de Manresa. Però també el federalisme de qui seria president de la Primera República, Francesc Pi i Margall. A la Primera República (1873-1874) s’havia elegit per primer cop a la història d’Espanya el cap d’estat i ja havia aflorat l’enfrontament entre republicans unitaristes i federals.

En una Europa en què la Primera Guerra Mundial havia modificat fronteres i castigat els vençuts, el crac borsari del 1929 havia causat una profunda crisi econòmica i social i les democràcies liberals trontollaven, creixia per una banda el feixisme nacionalista a Alemanya, Itàlia i l’Espanya de la dictadura de Primo de Rivera mentre el socialisme s’expandia entre el moviment obrer emmirallat pel triomf de la Revolució Russa. La guerra europea també havia portat la independència d’Irlanda, referent catalanista i mirall per a l’Estat Català de Macià.

Les primeres tres dècades del segle XX són a Catalunya un període efervescent. Dramàtic per la guerra de classes larvada en la Setmana Tràgica i esclatant en els posteriors crims polítics entre l’obrerisme i el pistolerisme patronal. Dramàtic però efervescent per l’explosió d’una societat de masses amb el moviment coral de Josep Anselm Clavé i els ateneus; els sindicats obrers i patronals i les cooperatives pageses; la premsa i el teatre populars; els centres anarquistes, socialistes, republicans i catalanistes, en una societat laïcitzant en ebullició, en què s’organitza un feminisme incipient i on esclata el Modernisme. Moviment arquitectònic, pictòric, literari o decoratiu amb vocació de modernitat i en sintonia amb els corrents europeus, coincideix amb la conversió de Barcelona en la primera metròpoli del sud d’Europa. Una ciutat, i un país, en expansió durant mig segle amb fites com l’Exposició Universal del 1888 i la que tornava a organitzar el 1929.

El maig del 1930, el setmanari L’Opinió, de Joan Lluhí i Vallescà, publicava un manifest que inicia una campanya perquè les esquerres i el republicanisme s’unissin electoralment com alternativa a la Lliga i en favor d’una “República Democràtica”. El signaven republicans com Companys i Rovira i Virgili, socialistes com Alomar i Campalans, sindicalistes com Joan Peiró i, fins i tot, membres de l’Acció Catalana de Soldevila i Nicolau d’ Olwer, escindida de la Lliga.

El 17 de març del 1931 es reunien en Conferència d’Esquerres Catalanes a l’Ateneu Republicà de Gràcia representants de l’Estat Català de Macià, del Partit Republicà Català de Companys, del grup L’Opinió i de joventuts, foments i fraternitats obreres, republicanes, nacionalistes i federals de Reus, Terrassa, Lleida, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Cervera, Valls i Mataró. El 18 i el 19 tancaven la conferència al Foment Republicà de Sants amb el naixement d’ERC. Un mes després, el partit obté una victòria esclatant a les municipals i el 14 d’abril farà possible la proclamació de la República des de molts balcons municipals, també a Barcelona per Companys, i des de la Generalitat per Macià.