França obre la porta a la immersió lingüística

“Is ont coési de voter pour” (‘Han decidit votar-hi a favor’), va titular abans-d’ahir el diari francès Courrier Picard en una portada escrita de manera excepcional en llengua picard. El rotatiu Ouest-France, el més llegit al país veí, va destacar “el vot històric dels diputats per les llengües regionals”. El Parlament francès va aprovar dijous una llei per promoure l’ús del català, el basc, el bretó i altres idiomes locals, i la premsa no parisenca va rebre la notícia amb entusiasme. Tot i que se sol repetir el contrari, França no és París. I l’adopció de la primera legislació sobre “llengües regionals” en la història de la Cinquena República reflecteix la pervivència, i un cert renaixement, de les identitats locals.

Sens dubte, es tracta només d’un petit pas, però d’un petit pas amb un valor tan simbòlic com real. El text no només reforça l’estatus d’aquests idiomes locals i en facilita l’ús per part de l’administració, per exemple, en els panells públics i en el registre civil, sinó que també obre la porta a la immersió lingüística en català, cors, basc i en la resta de “llengües regionals”. Un fet inèdit a les escoles públiques que suposa la gran novetat de la llei.

En concret, la legislació autoritza l’ensenyament en immersió lingüística en escoles i instituts de municipis –al país veí, l’educació és una competència compartida entre les administracions municipals i la central– que ho hagin acordat amb l’Estat. També promou el finançament públic d’aquells centres privats o associatius en què l’ensenyament en alsacià, bretó o català resulti preponderant. Aquestes mesures trenquen amb una tradició centralista que imposava l’ús de manera gairebé exclusiva del francès en l’escola republicana. A França, hi ha uns 5 milions de parlants d’unes 75 llengües locals, però el seu ús decau i sobretot les parla la gent gran. Per exemple, la mitjana d’edat dels parlants de bretó és d’uns 70 anys.

“Les llengües regionals són una riquesa i un tresor nacional [...]. Però estan en perill d’extinció, ja que el percentatge dels alumnes que les aprenen és insuficient”, va assegurar el diputat Paul Molac, ponent del text, en un acalorat debat parlamentari. Aquest defensor de la llengua i la cultura bretones ha estat el principal responsable que la llei hagi culminat amb èxit. “No vull per al meu país allò que ha provocat conseqüències nefastes en altres països europeus”, li va respondre el ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer, amb unes paraules que semblaven una evocació del conflicte polític existent entre Catalunya i Espanya. “Aquestes declaracions resulten molestes; actualment ningú pensa en moviments separatistes a França”, va afirmar en declaracions a El Punt Avui el diputat macronista Yannick Kerlogot.

Malgrat l’oposició de l’executiu, el text va ser aprovat amb una majoria transversal –247 vots a favor i només 76 en contra– que va reunir nombrosos diputats del partit d’Emmanuel Macron, que van desobeir així les consignes dels dirigents de la majoria presidencial, però també d’Els Republicans (socis del PP a França), els socialistes i del grup Llibertats i Territoris, integrat per sobiranistes corsos, bretons i dissidents del centreesquerra.

Després d’haver superat les reticències del govern macronista, aquesta llei s’enfronta a un altre escull: el Consell Constitucional (l’equivalent del Tribunal Constitucional). La Constitució gal·la estipula que l’única llengua oficial és el francès. I això podria obstaculitzar la introducció de la immersió lingüística.