Un sol poble

Aquesta setmana, en plena ressaca de la manifestació de dissabte i del partit de futbol de diumenge, hem sentit alguns exponents del PSC (i no només) que ens advertien de no anar “massa enllà” en la reacció al TC, no fos cas que poséssim en perill allò de “Catalunya un sol poble”. La preocupació per evitar la fractura social i no caure en la temptació etnicista de reforçar dues comunitats contraposades ha acompanyat el catalanisme des dels anys del tardofranquisme. Han passat ja diverses dècades, però certament fóra un greu error oblidar aquesta qüestió: la diversitat cultural, lingüística i sentimental del poble català persisteix i, fins i tot, s'ha eixamplat els darrers anys. La societat catalana és complexa i el catalanisme no pot obviar-ho en cap àmbit de la seva acció política. És una diversitat que ens enriqueix, però no siguem ingenus: hi ha qui vol inflamar les diferències i fomentar la fractura social, començant per separar els infants a l'escola. Avui, com ahir, la llavor de la divisió cal combatre-la practicant un catalanisme cívic, que no es mira els cognoms, ni l'accent, ni les creences –futbolístiques o religioses– de ningú, i que apel·la a la raó per sobre dels sentiments.

Tanmateix, en cap cas és admissible que la cohesió social s'empre com a instrument de xantatge per frenar la democràcia. La unitat civil és cosa de tots, no només d'un sector. I avui només és concebible en un marc de respecte democràtic, en el qual tots els projectes, incloent-hi l'independentista, siguen realitzables. El que la pot posar en perill és servir-se'n com a mecanisme de coacció per mantenir l'statu quo.