CRÒNICA
No prendre més mal
Els passadissos i l’hemicicle del Parlament han estat testimoni
de tantes escenes efervescents com moments passionals ha viscut la política nostrada en els seus anys més recents. És molt el que s’hi ha vist, com ara electes de JxCat i ERC escenificant en directe les seves batusses domèstiques sense excessives impudícies i cap discreció. Qui en vulgui un exemple recent pot recordar aquell ple del 27 de gener de l’any 2020 en què es va retirar l’escó a l’aleshores president, Quim Torra, que va donar peu a una tempesta que ha deixat unes seqüeles que encara couen en ambdues bancades. El del ressentiment és un sentiment que triga especialment a curar. I aquests dies, o aquestes setmanes, se’n veu força, de ressentiment. Com també rancor. I davant d’això, i d’un calendari que ja alerta que voreja perillosament el temps afegit, el ple d’ahir tenia uns quants números per acabar amb batussa... Els periodistes oloràvem sang, tot i que, com tants altres episodis darrerament, aquest cop l’instint ens va trair. I és que la consigna compartida ahir entre Junts i Esquerra era la d’evitar el cos a cos per no danyar, potser, l’espai de distensió que s’ha obert arran de la cimera propiciada per la CUP dimecres, de la qual sembla haver sortit el compromís de, com a mínim, no prendre més mal tots plegats. Que en les circumstàncies actuals, no és poca cosa.
Si hi havia d’haver mambo, aquest havia de ser durant la sessió de control a Pere Aragonès. De totes les preguntes que li podien fer els grups parlamentaris, i que ja es donava per descomptat que versarien sobre les negociacions, la que despertava més curiositat era la de JxCat. No tant pel què, sinó pel to i l’argumentari que l’envernissaria. Per a sorpresa de gairebé tots, però, el diputat Albert Batet ni tan sols va interpel·lar el vicepresident sobre la falta d’acord, sinó que va utilitzar el seu torn per demanar una auditoria externa que fiscalitzi la gestió que ha fet l’executiu sobre la pandèmia. Cap crítica ni reprotxe. Res. Fonts de Junts reconeixien, després, que havien acudit a la sessió “a tocar el violí”. A no buscar-se la pessigolles, per dir-ho en llenguatge més planer. Del que es tractava, en resum, era de visualitzar una treva i explorar si hi ha una escletxa per treure de l’atzucac el que no s’ha aconseguit fer en més de vuitanta dies. La rèplica d’Aragonès va anar en la mateixa línia. Guant blanc en la resposta, tot i que sí que va aprofitar l’argument de la Covid per llançar el missatge, més que repetit, que cal un executiu que deixi d’estar en funcions per tenir els instruments —una majoria i capacitat legislativa— per fer front a una situació econòmica i social que ningú amaga que serà crua. Per reblar el clau, va perseverar en la idea arran de la pregunta que li va formular Josep Maria Jové (ERC), qui tot i ser insistent en la necessitat de desbloquejar l’escenari, va estar contingut.
Els comuns, per contra, si que van fer gestos perquè ahir se’ls veiés enfadats. L’intent de recomposició d’una majoria independentista després de la reunió de dimecres els desplaça, en aparença, del tauler de les negociacions. I per això Jéssica Albiach va aprofitar el seu torn a la sessió de control per anunciar, amb certa solemnitat, que trencaven converses amb ERC, almenys fins que aquests no parteixin peres explícitament amb JxCat. Aragonès, però, que com a conseller d’Economia domina els números, sap que l’aritmètica parlamentària dona el joc que dona, i que ara mateix no es pot permetre tancar cap porta en públic, i menys la de Junts. I el seu relat va ser el de mantenir l’oferta d’un govern a quatre que aplegui republicans, JxCat, comuns i la CUP, tot i que aquesta és una combinació que no ha tingut cap recorregut, cap, des del primer dia.
Amb Cs i PP arraconats a una posició subsidiària, dins i fora de l’hemicicle, i amb Vox deixant clar que pensa impugnar judicialment tot allò que cregui sospitós que fa el Parlament, i que per a ells és pràcticament tot, començant per l’acord per designar els senadors autonòmics, l’interès que pogués quedar es circumscrivia a la intervenció d’un Salvador Illa que ja està en campanya. El PSC no ho dirà, però de tots és el que més li convé anar a eleccions, perquè són diverses les enquestes que li donen una victòria més folgada. I, potser per això, el seu to és cada cop més de presidenciable, –gestió i rigor– davant unes forces independentistes que estan com estan. Preguntant-se com han acabat en aquest laberint, on han quedat atrapades.