L’ANC apel·la a la societat civil per revifar el procés
El seu nou full de ruta referma l’aposta per la unilateralitat i sosté que l’estratègia independentista s’ha recolzat en excés sobre els partits i les institucions
Proposa una ILP perquè el Parlament faci una llei per a l’estat propi
Qui cregui en les casualitats hi veurà això, una coincidència que no és més que fruit de l’atzar. Els més recelosos, però, interpretaran que hi ha coses que difícilment passen perquè sí, i que la successió d’esdeveniments està poc menys que calculada. Sigui per una raó o altra, la realitat és que, tot just la mateixa setmana que la política catalana obria un nou capítol amb la formació del govern de coalició entre ERC i JxCat, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha aprovat el seu full de ruta —ratificat pel 96% dels 5.659 socis que han participat en una consulta telemàtica—, que guiarà la seva tasca com a entitat el pròxim any. El document, de 27 planes, referma alguns dels posicionaments que l’Assemblea ja ha adoptat en els últims anys com a canònics, com l’aposta per l’unilateralitat com a única via possible per consumar la república. Al mateix temps, però, fa una lectura crítica de la situació en què es troba l’independentisme —“el moviment es troba en una situació de bloqueig estratègic i polític”— tot i la seva victòria en les eleccions del 14 de febrer, de la qual recorda que el bloc format per ERC, Junts i la CUP va perdre 600.000 vots que no es poden atribuir, en la seva totalitat, a la pandèmia. Es percep “cansament i desmobilització”, sosté l’ANC, entre les bases, sobretot per les lluites i batusses entre partits, i davant d’això planteja la necessitat de refer el consens i la unitat. “Cal un front únic per avançar cap a la independència.” Seria la gran conclusió, o objectiu. Abans, però, s’han de corregir diferents aspectes de l’estratègia que queden assenyalats en el document.
Un primer aspecte crucial a esmenar és que cal treballar des de més fronts per “debilitar” l’Estat espanyol i crear un marc propici que afavoreixi la constitució d’una república. I és que la lectura que fa l’Assemblea és que, fins ara, tot s’ha sustentat en excés en la tasca dels partits i les institucions. “La dificultat més gran que arrossega el moviment és haver acceptat que la política institucional, els seus actors polítics i les seves lluites per l’hegemonia estiguin marcant-ne l’agenda”, una situació que, segons hi afegeix la diagnosi, ha col·locat “la societat civil en una actitud més passiva i subsidiària”. I això, justament això, és el que es proposen corregir, amb la perspectiva que el procés torni a agafar embranzida empès des de baix cap a dalt.
Confrontació múltiple
La tàctica a seguir, segons el guió de l’entitat, és traçar una “confrontació” i unes “desobediències simultànies i persistents” envers l’Estat, des de diferents àmbits —el mediàtic, l’internacional, el social i el de mobilització popular— “que canviarà la correlació de forces contra l’ocupant i permetrà que ens alliberem com a nació en la nostra lluita de causa justa”, explicita el punt 55 —en total en són 200— del text. I és aquí on l’Assemblea s’ofereix a liderar, o a coordinar, aquesta part de l’escomesa que impliqui a la societat civil, a partir de la seva estructura com a col·lectiu implantat al territori. Un de tants exemples concrets seria l’organització de xerrades i tallers adreçats a la població “sobre lluita no-violenta i l’organització d’accions preparatòries del tipus que caldrà dur a terme en fase de confrontació, ja siguin de manera descentralitzada o en actes massius centralitzats”. Continuar i ampliar les campanyes per liquidar els impostos a l’agència tributària pròpia, o promoure la creació d’un ens per recollir diners per finançar les campanyes, o si cal la caixa de solidaritat per ajudar als represaliats, serien altres possibles accions.
Que l’ANC qüestioni l’estratègia de fiar-ho tot a la feina que puguin fer partits o institucions no implica ni molt menys que calgui oblidar aquest àmbit. Al contrari, del que es tracta és d’ampliar el focus sense renunciar a l’actiu que representa tenia una majoria afí al govern. “Les institucions catalanes han de promoure la no-cooperació i la confrontació democràtica amb l’Estat (per a la qual els representants polítics electes han d’estar preparats) i la no-cooperació amb aquest”, dicta el document, en què també es diu que de cara a les eleccions municipals de 2023 cal assolir el propòsit “que els ajuntaments de les grans ciutats, i especialment de la capital i tota la corona metropolitana, estiguin governats per forces independentistes”. A banda de continuar fiscalitzant l’acció de formacions com ERC, Junts i la CUP, l’entitat llança la idea de presentar una iniciativa legislativa popular (ILP) per tramitar una Llei sobre la independència al Parlament. En un context en què la cambra catalana estarà vigilada de prop, i molt, pels tribunals per veure què s’hi aprova o discuteix, la jugada pretén que siguin els ciutadans, a partir de la recollida de 50.000 signatures, els qui empenyin els partits sobiranistes a encetar un debat que alguns potser no veurien del tot clar i que, segons el full de ruta, “podria ser el catalitzador que ens falta per recuperar la unitat estratègica, passar a l’ofensiva i tornar a un escenari com el que vam aconseguir l’octubre de 2017”.
Aquesta reflexió teòrica serà un dels temes de discussió del conclave que farà l’Assemblea diumenge a Cornellà de Llobregat. Una trobada que també servirà perquè la presidenta, Elisenda Paluzie, fixi el discurs polític de l’entitat de cara a la legislatura que ara comença.
LES XIFRES
Nous rectors de perfil sobiranista
R.M.BAquest curs hi ha hagut moviment als rectorats catalans, perquè hi ha hagut eleccions a la UPF, la UPC i la UB. A la primera es presentava un únic candidat. A les altres dues concorria més d’un candidat i tots dos guanyadors tenen un perfil sobiranista.
La campanya electoral a la Universitat de Barcelona va venir precedida per la polèmica entre Paluzie, catedràtica de la UB, i el llavors rector, Joan Elias, sobre el posicionament del rectorat entorn de l’1-O. La polèmica va continuar durant la campanya electoral, en què Paluzie va donar suport a títol personal a Joan Guàrdia, Aquest, que va negar ser el candidat de l’ANC, va guanyar amb comoditat Elias amb un programa renovador.
Més disputat ha estat el rectorat de la UPC. Daniel Crespo es va imposar per molt poc a Francesc Torres, que havia convocat per sorpresa eleccions sis mesos abans d’acabar el mandat. Crespo, de perfil també sobiranista, es va presentar, com Guàrdia, amb un equip plural. Crespo havia estat coordinador de la sectorial d’universitats de l’ANC, com va recordar Paluzie a la seva piulada de felicitació.
