Política

Pròxim Orient

La vida a la Franja

Condemnades a Gaza

La periodista Ana Alba va entregar l’últim sospir a un cru documental sobre les dones palestines de la Franja que pateixen càncer i són privades d’accés al tractament

La coautora Beatriz Lecumberri l’ha pogut acabar i estrenar

“Quan l’Ana va recaure, li vaig proposar aturar-ho tot. «Ara més que mai l’hem de fer», em va dir”

La idea va sorgir en un dels viatges a Gaza durant els nou anys (2011-2020) en què va viure i treballar a Jerusalem. I la periodista Ana Alba hi va entregar la passió de dos anys de feina compartits amb Beatriz Lecumberri i fins i tot el seu últim sospir. Després d’escoltar amb empatia les dones de Gaza, una història va emergir més enllà de titulars i cròniques d’urgència davant les dues reporteres: el drama de les malaltes de càncer que pel fet de residir en un territori sotmès des del 2007 al bloqueig d’Israel no poden accedir al tractament on viuen ni tampoc reben un permís per ser tractades en un hospital de Cisjordània o de Jerusalem. Ana Alba no va poder veure acabat el seu documental Condemnades a Gaza perquè va morir el 6 de maig del 2020, però Lecumberri ha culminat l’aventura periodística de les dues i estrena ara el reportatge com a homenatge a la realitat de la dona a Gaza i com a tribut pòstum a la reportera que, fins i tot en ple combat contra el seu càncer, no va perdre mai la passió de relatar la vida a la Franja.

Condemnades a Gaza té com a primera protagonista Nivin Habub, que aborda, als 42 anys, un càncer de pit detectat fa anys. En la lluita contra la malaltia, el missatge del Cogat –l’organisme militar israelià que administra els territoris– pot ser “rebutjat per raons de seguretat” i “sota examen”, però sovint simplement no hi ha resposta. “La radioteràpia no es rep a Gaza perquè l’exèrcit israelià considera que la màquina que l’administra pot tenir un altre ús. I la quimioteràpia, a vegades hi entra i a vegades, no”, relata Lecumberri.

La sensibilitat d’Ana Alba i Beatriz Lecumberri despulla aviat que en la vida de la dona malalta de càncer a Gaza no hi una condemna, sinó moltes que se superposen fins a l’ofec. Si bé Nivin Habub tenia el marit al costat en tot el procés, això és una excepció. El cas de Hayar Harb, a qui es va detectar un càncer de pit amb 34 anys, encarna la condemna afegida del masclisme en una societat aïllada pel bloqueig i en què l’home viu la malaltia de la parella com una invitació a abandonar-la i a estigmatitzar-la. “Ell em va rebutjar i es va casar amb una altra. «Ets una malalta i estàs deforme», em va dir. «Gràcies pels serveis prestats durant aquests deu anys i adeu», es va acomiadar”, relata Hayar Harb sobre el seu marit. La realitat que es van trobar Ana Alba i Beatriz Lecumberri és que moltes famílies forcen les dones a silenciar la malaltia i elles endarrereixen el diagnòstic per por que una confirmació del càncer enterri l’opció de casar-se i sigui un estigma social per a elles i les famílies. Hayar Harb va escriure a Mahmud Abbas a Facebook per pressionar Israel i poder viatjar a Amman. “M’autoenviava missatges d’ànim per no defallir”, revela. “Ens donaven les gràcies per escoltar-les, i les gràcies les devem nosaltres a elles. No hi guanyen res i no els canvia la vida”, apunta Lecumberri.

El que fan les reporteres és posar cara a l’estadística: des del 2018 fins a la pandèmia, uns 3.000 malalts de Gaza demanaven cada mes un permís de sortida a Israel per ser-hi tractats, el 60% rebien una resposta positiva i el 40% o no rebien resposta o rebien la denegació. Condemnades a Gaza recull també el cas d’Aisha al-Lulu, una nena de 5 anys que va ser autoritzada a ser operada del tumor cerebral a l’hospital Al-Makased creuant el pas sense els pares i amb una desconeguda. “Quin perill era acompanyar una filla en el tractament? Si jo pogués fer marxa enrere, no sortiria”, es diu el pare després de plorar la seva mort als pocs dies de tornar.

La recta final del documental va coincidir amb el moment més devastador del càncer d’Ana Alba. “Quan l’Ana va recaure de gravetat, li vaig proposar aturar-ho tot. «Ara més que mai, hem de fer el documental», em va dir. Ella ho tenia clar i em repetia: «Si jo hagués nascut a Gaza, ja no seria viva»”, relata Lecumberri amb els ulls emocionats de qui l’ha pogut honorar rubricant la missió compartida. Així era Ana Alba i aquest és el seu llegat.

Les autores
desitjaven tancar el documental amb una música especial i amb la lletra que parlés de la dona a Gaza. I així és gràcies al compositor Diego Alamar i a la veu d’una palestina amiga de l’Ana, Maya. Una poeta de Gaza, Fatena al-Ghorra, il·lustra amb els seus versos el documental. “Marxaré lluny, allà on el desert em gravi els seus himnes d’agonia al palmell de la mà”. El documental s’estrenarà el 18 de juny a Santander i està pendent de la distribució.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia