MATÍAS ALONSO
CIUTADANS
“He vist més autoritarisme al Parlament que a l’exèrcit”
“Soc liberal, en el sentit que defenso les llibertats individuals per damunt de les llibertats dites col·lectives”
“Som un partit que sempre està sota la lupa”
L’arribada del Nacho
A l’hora de triar una fotografia històrica per il·lustrar l’entrevista, Matías Alonso va evocar els seus records més personals. Cal tirar enrere, fins al febrer del 1982, que és quan va néixer el seu fill, el Nacho, un marrec a la imatge però que avui ja supera l’1,90 d’alçada.
Si parlem de relacions personals, a la cambra hi preval la cordialitat. Però no tothom t’entra pels ulls
Hi ha una fornada a JxCat que és més a prop del ‘freakisme’ hiperventilat que de l’àmbit polític
En quin moment, i com, va començar a agafar consciència política?
La meva trajectòria personal està molt allunyada del món de la política, ja que soc militar de carrera. I la militar i la política són dues activitats que no casen bé. Dit això, va haver-hi un moment, entre el 2003 i el 2005, que em vaig començar a preocupar pel que veia que passava. I vaig fer el pas.
I què va passar aleshores?
Van ser els anys del primer tripartit, en què vaig veure, amb molta sorpresa, que passàvem de la política nacionalista light del peix al cove a una política en què es propugnava que calia canviar el contracte democràtic vigent a través d’un nou Estatut. I tot això, a més, es va fer d’una forma poc subtil, amb el Pacte del Tinell pel mig, que va ser una maniobra que pretenia apartar una part de la ciutadania de la política catalana. I això a mi em va sobtar molt. Jo tenia el PSC com un partit progressista i d’esquerres, i el que es va veure és que volien fer una política d’aprofundir en el nacionalisme i d’arraconar una part de la població. I tot plegat va fer que em preocupés i ho fes també per les accions de l’aleshores govern de la Generalitat, perquè aquestes ens afecten a tots cada dia de l’any.
Per tant, i pel que explica, la seva entrada a la política es va desencadenar per un motiu essencialment emocional?
Els darrers anys de la dictadura a Catalunya jo era un vailet i, malgrat tot, els vaig viure amb certa llibertat. Soc castellanoparlant de naixement, i parlo el català des de molt jove i mai he tingut problemes per fer-ho. Amb la Transició vaig veure que no només guanyàvem llibertat, sinó també qualitat de vida. I jo veia amb preocupació que aquest contracte col·lectiu que teníem, que és l’ordenament democràtic, estigués en perill. Per tant, més que per una qüestió de sentiments o emocions, vaig implicar-me per la voluntat de defensa d’una sèrie de valors, com la convivència o l’ànim de progrés.
S’identifica amb etiquetes com ara liberal o conservador?
Soc liberal, en el sentit que defenso les llibertats individuals per damunt de les suposades llibertats col·lectives. I al final l’ordenament democràtic el que consagra és que, dins aquest marc, tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida en les millors condicions. Quan va néixer Ciutadans ens van posar etiquetes de tota mena, i el primer corrent que hi va haver, i que vaig muntar jo, va ser el de liberal. En el seu moment també vaig ser qui va portar les negociacions per entrar al grup liberal europeu. Per tant, la meva identificació amb aquests valors és total.
Vostè ha estat a l’exèrcit. Quins records, o valors, li evoca aquella etapa?
Una vida de companyonia, lleialtat, disciplina, sacrifici i de moltes hores treballant, moltíssimes. Recordo que era una etapa en què feia poc que estava casat, i de 30 dies al mes, 26 o 27 era fora de casa. També recordo les grans amistats que vaig fer, i que són molt fermes. Després de 30 o 40 anys encara es mantenen.
Està estigmatitzat, l’exèrcit?
No se’l coneix, i hi ha voluntat perquè això continuï sent així. Però hi ha molta gent que ha pogut veure les forces armades fent missions de pau, a Bòsnia o el Líban, o tasques com les de l’UME o de salvament civil.
També li ho preguntava perquè hi ha episodis recents, com el dels grups de WhatsApp que parlaven d’afusellar mig país, que denoten una certa imatge de reducte franquista, no troba?
A tot arreu hi ha de tot, i el cas que em comenta és el d’un grup de dinosaures retirats, que parla en un àmbit de confiança i que pot tenir un sentiment proper a extrema dreta. Però ni de bon tros aquest és el meu cas i de l’entorn on jo vaig estar. Al contrari. He vist més autoritarisme al Parlament que a les unitats militars.
Ara que parlem del Parlament, a vegades un té la impressió que hi ha molta crispació però, en el fons, hi ha més bona relació entre partits del que s’entreveu. És així?
Si parlem de relacions personals, al Parlament preval essencialment la cordialitat. Però això no vol dir que tothom t’entri pels ulls. Hi ha gent amb qui en tots aquests anys no he intercanviat més que un bon dia, i d’altra amb qui em puc prendre un cafè.
Encara que sigui independentista?
I tant, en això cap problema. Entre altres coses, perquè aquí al final ha de prevaler el respecte per les idees. Però, a banda d’això, s’ha de vigilar amb els fets. I la tardor del 2017 va ser una molt mala època. Molt. Aquí es van veure escenes molt desagradables i nocives per a la democràcia. Cal recordar que el senyor Carrizosa va haver de demanar a l’aleshores presidenta Forcadell que fes callar els alcaldes que estaven ocupant literalment la cambra i proferint crits extemporanis.
Creu superada aquesta etapa?
Hi ha gent dins l’àmbit separatista que, potser, és conscient que no van fer les coses del tot bé, de fet més aviat les van fer del tot malament, però també veig que hi ha una nova fornada, especialment dins JxCat, que estan més en un àmbit propi del freakisme hiperventilat que no pas del polític legislatiu. No tinc gaires motius per ser optimista de cara als propers anys.
I això?
Les passes que es faran, en les properes setmanes o mesos, no m’ho fan ser.
Ciutadans no està en el seu millor moment. A què ho atribueix?
Som un partit que sempre està sota la lupa. A nosaltres ens han penjat totes les etiquetes possibles, però una de les més recurrents és que som com un penell, que diem una cosa i en fem una altra. I res més lluny de la realitat. Cs els acords que tanca els porta fins a les últimes conseqüències, i són altres els que avui diuen blanc i demà negre sense enrojolar-se. Però tenim clar que la política és així, i més quan estàs al centre i fora de l’eix dreta-esquerra. I aquesta situació és incòmoda per a l’oligarquia dels partits. I tot plegat ha fet que el partit hagi tingut pujades i baixades, i ens han donat per desapareguts molts cops.
Li vaig demanar una foto per encapçalar aquesta entrevista i n’ha triat una del seu fill. Què representa per a vostè la família?
És un motiu per creure, lluitar, defensar els teus valors i mirar de transmetre’ls als teus. Disposar d’una família és un desig inherent a l’ésser humà, i jo he tingut el plaer de disfrutar-la molt, de veure créixer els meus fills en pau i llibertat.
La discreció com a dogma
Persona de parlar tranquil, reposat fins i tot, Matías Alonso admet que la política institucional no ha estat un fet, o circumstància, vocacional dins la seva trajectòria vital. Ha estat més aviat un fet sobrevingut per a algú que va néixer prop de Cadis –a La Línea de la Concepción per afinar-ho més– però a qui la feina de funcionari del pare va dur després, i encara infant, al País Basc, per aterrar posteriorment a Catalunya. Militar de carrera, després va fer diverses feines en l’esfera empresarial, des de consultor fins a gerent d’una companyia d’hostaleria de Santa Coloma de Gramenet. El seu acostament a la política, per tant, va ser tardà i sempre vinculat al projecte de Ciutadans des del primer instant de la seva fundació. Personatge més aviat discret, una conversa amb ell permet elucubrar que no s’acaba de sentir del tot còmode amb les estridències, i que tampoc s’acaba de sentir del tot còmode quan els focus l’apunten amb excessiva intensitat. Alonso és més d’anar fent, sense soroll si cal, com quan va ser un dels principals impulsors que Ciutadans adoptés una sensibilitat obertament liberal i deixés de banda la socialdemocràcia.
Matías Alonso
Nascut el 1952 a La Línea de la Concepción, va ser oficial de l’exèrcit de terra, i ha treballat com a consultor o gerent per a diverses empreses. Milita a Cs des del 2006, i el 2012 va ser escollit diputat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.