El dilema de refer la sedició
L’independentisme dirimeix si s’implica a reformar el Codi Penal pel dubte de si beneficia l’exili i pel risc de legitimar una futura repressió amb el vot al Congrés
ERC, Junts, el PDeCAT i la CUP insten Llop a derogar “delictes del segle XIX”
L’experiència del 1995 convida a la malfiança. El Codi Penal franquista del 1973 –amb pedaços del 1983 i el 1989– estava en vigor i les Corts en negociaven la reforma, i Diego López Garrido (IU) debatia amb CiU, ERC i Emilio Olabarria (PNB) el risc de no delimitar bé el delicte de rebel·lió. “Alçament ja indica violència, però per si de cas hi afegíem: «Quien se alzare violenta y públicamente» i tothom hi va estar d’acord, inclòs el PP, i així es va votar ”, anota López Garrido. La cautela no va impedir que el 2017 el fiscal José Manuel Maza veiés una rebel·lió en l’1-O i que l’etiqueta de “terroristes” o “rebels” fos el subterfugi que Pablo Llarena va trobar a l’article 384 bis de la Lecrim (llei d’enjudiciament criminal) per suspendre diputats. Després d’un any de cants de sirena de Juan Carlos Campo sobre la reforma de la sedició al Codi Penal, amb l’arribada de Pilar Llop a Justícia l’independentisme viu el dilema de si s’implica en la reforma per ajudar l’exili, però amb el risc de legitimar la futura repressió a qui ho torni a fer.
El defenestrat Campo ha protagonitzat la proesa de violar els calendaris que ell mateix s’imposava i totes les dates –el desembre del 2020, més tard el primer semestre del 2021– han expirat fins a caure ara en una vaga promesa pel pròxim curs a partir del setembre que ha heretat la flamant ministra de Justícia, Pilar Llop. Abans de ser destituït i davant la pressa dictada per Jaume Asens (Podem), Campo insinuava que, si no hi ha un entusiasme públic de l’independentisme i es manté la seva indecisió, la reforma es congelarà sine die perquè no la pactarà amb el PP. En l’últim ple al Congrés, el 30 de juny, el president, Pedro Sánchez, ho deixava clar: “La nostra voluntat persisteix, ho volem fer, però no veig que hi hagi una majoria parlamentària.”
“Derogar i no reformar”
Davant la inversió de la culpa que fa Sánchez, el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, adverteix que “no hi ha cap indecisió”. “És el govern espanyol el que fa mesos i fins i tot anys que diu que reformarà el Codi Penal, i no ho fa. Sempre hem dit que el delicte de sedició no s’hauria de reformar, s’hauria de derogar”, assegura Rufián. “I si parlem de canviar el Codi Penal parlem de tot el Codi Penal. Exemple? La llei mordassa. Davant d’això el govern espanyol sempre calla, així que potser la indecisió és seva”, rebla.
La portaveu de Junts per Catalunya al Congrés, Míriam Nogueras, recorda que respon a preguntes de la sedició des de fa un any i mig. “I no he vist ni proposta escrita ni un sol esborrany, i sí focs artificials de Podem”, lamenta. “Si depèn dels vots independentistes o no, aquest no hauria de ser el marc mental del govern espanyol: la sedició és un delicte que a la majoria de països democràtics no existeix i s’ha de derogar per arcaic i retrògrad”, alerta Nogueras.
Excuses a PSOE i Podem
El més disposat a explorar la modernització del Codi Penal del 1995 és el portaveu del PDeCAT, Ferran Bel, fins i tot si és per restar-li coartades al govern de coalició. “No s’hi ha de renunciar i no els hem de posar fàcil, al PSOE i a Podem, l’excusa de dir que si això no es fa és culpa dels independentistes. Estem per la reforma, una altra cosa és que el govern ho vulgui utilitzar com a excusa i que alguns partits independentistes també ho facin posant-se estupendos”, aventura Bel.
Tot i reivindicar-se com “els més aliens a la cuina de palau”, la portaveu de la CUP, Mireia Vehí, hi està atenta: “Qualsevol proposta garantista i que aporti drets sempre la votem; al govern li hem votat molts decrets progressistes.” Però Vehí refusa reformar la sedició per “allargar un tipus anacrònic del segle XIX que persegueix la dissidència”. “Cal derogar-la, la majoria de codis penals europeus no la tenen”, avisa.
Refer el delicte pot afavorir Carles Puigdemont, Marta Rovira i la resta d’exiliats? “És una pregunta jurídicament difícil de respondre perquè fa molt de temps que una cosa és la justícia i l’altra, els jutges espanyols”, raona Rufián. Per Nogueras, “conformar-te que et castiguin menys anys és el marc mental de la colònia sotmesa al colonitzador” i “els exiliats són els que més hi tenen a dir”. “I dubto que firmin un paper acceptant que, si et tocarien 10 anys, així te’n toquen dos”. “Quan parlem de molles és això: com un independentista ha de signar una pena d’un delicte que no reconeix perquè et castiguen menys anys?”, rebla la portaveu de Junts.
Penalitzar referèndums
Per Bel, si hi ha una escletxa –“i no condicionada a penalitzar la convocatòria de referèndums ni a res”– cal explorar-la per “fixar bé què s’entén per violència”. “No sé si a tots, però sí que crec que pot beneficiar alguns dels exiliats. I és adaptar el Codi Penal al segle XXI”, rebla Bel. La cupaire Vehí alerta d’un risc: “A banda que hi ha també malversació i les euroordres, un dels perills és que la sedició es vinculi a la violència a l’hora d’impedir una ordre judicial. Si fan això, Junqueras no hauria comès sedició, però potser podria aplicar-se sedició a la PAH en l’intent d’aturar desnonaments.”
Legitimar penes futures
El Codi Penal del 1995 es va aprovar al Congrés amb 200 vots a favor (PSOE, IU, CiU, ERC, PNB i EA), 130 abstencions (PP) i només tres vots en contra per errors, i el ministre de Justícia, Juan Alberto Belloch, ho va presentar com “un èxit del Parlament”. Tot i que ha viscut trenta modificacions, el que no vol ara l’independentisme és que un vot a favor el 2021 legitimi una futura condemna a qui ho torni a intentar. “Això és clau. La nostra responsabilitat ha de ser utilitzar la nostra força parlamentària per transformar i millorar les coses? Sí. Hem de participar en la condemna a la futura generació de líders independentistes? En absolut”, conclou Rufián. “És que si ens posem estupendos i no ens hi impliquem, ens quedem amb un Codi Penal pitjor! Que un dia se’ns podrà dir que el vam votar? Sí, però per evitar un mal major. I això no vol dir votar amb una bena als ulls: cal mirar bé el text”, rebat Bel. El portaveu del PDeCAT fins i tot agafa la calculadora: sent una llei orgànica i que necessita majoria absoluta de 176 vots a favor, si a la coalició PSOE i Podem (155) s’hi sumen el PDeCAT (4), el PNB (6), Més País (2), Compromís (1) i Nova Canàries (1) “i rasquen algun vot més ja ho tenen” si una part de l’independentisme s’absté. “Fins i tot si algun partit independentista es vol posar de perfil podria ser viable”, fa notar Bel sobre el paper d’ERC (13), Junts (4) o la CUP (2).
Si bé l’advocat Francesc Jufresa creu en l’indult per als exiliats –l’article 3 de la llei del 1870 permet indults per delicte polític previs a judici–, per ERC, Junts, el PDeCAT i la CUP la solució continua sent l’amnistia.
La paradoxa és que l’únic que a la coalició té un text articulat és el soci menor, Podem, que vol incorporar un apartat segon a l’article 544 fixant-hi que “els alçats s’han de valer de l’ús d’armes o altres mitjans perillosos per posar en greu risc la vida de les persones”. La lliçó que deixa el 1995 –i això que fins i tot la RAE hi va col·laborar– invita a afinar el significat i a segellar tota escletxa per evitar causes imaginatives com ara la d’una rebel·lió avalada durant la instrucció que viola la veu de les urnes i que al final es transforma en sedició en la sentència.