Tothom la té molt present per la seva exposició mediàtica durant la pandèmia, però molt pocs deuen saber com se li va despertar la vocació política. Ens ho explica?
Fa deu anys, el 2011, la gent d’ERC d’Igualada em va trucar perquè em presentés a les llistes de les municipals. Vaig acceptar sense ser militant del partit, perquè jo formava part del moviment independentista de la ciutat. Em vaig quedar a les portes d’entrar a l’Ajuntament, va anar d’un regidor, però vaig començar a militar i em vaig implicar en la secció local. Uns mesos després va ser el congrés nacional d’ERC en què s’hi presentaven l’Oriol [Junqueras] i la Marta [Rovira]. Vaig agafar el cotxe tota sola, me n’hi vaig anar i hi vaig veure un ambient superengrescador. La il·lusió es palpava en l’ambient i vaig continuar, fins avui.
A casa seva es respirava molta política?
L’hem viscut sempre. De joves, la meva germana i jo anàvem a totes les manifestacions: de l’11-S, antiglobalització, contra la desfilada de les forces armades... en general, contra les injustícies i les retallades de drets. Recordo que a Igualada hi havia un bar, el Jimmy Jazz, que era molt aglutinador de diferents moviments i on hi havia molta activitat.
L’Alba Vergés que hi anava de jove s’hauria cregut que acabaria fent política? Què volia ser llavors?
No, ja et dic que no m’ho hauria pensat mai. Sempre he tingut una enveja sana de la gent que des de petita ha sabut què volia. Jo crec que a la vida et vas trobant en diferents cruïlles on et fan triar: lletres o ciències a l’institut, les diferents carreres universitàries, etc. Jo vaig fer economia perquè sempre m’ha agradat. He acabat aquí, però hauria pogut fer una altra cosa, infermera per exemple, i hauria estat feliç igualment.
Hauria patit molt en la pandèmia, però segur que també ho ha fet com a consellera.
Ha estat molt dur i exigent. Encara ho estic paint tot plegat i sort que entre la gent de l’equip ens vam ajudar molt.
Li ha passat factura en l’aspecte físic o mental?
A nivell físic, molt. Tenia els horaris descontrolats, menjava malament i el meu pes es va alterar. El cansament s’acumulava, vaig perdre la veu i em sentia encarcarada de l’esquena. El cos i la ment van junts: si estàs bé físicament, tens més energia per encarar-ho tot. Ara em toca cuidar-me una mica.
Com s’ho feia per desconnectar de tot plegat?
Com que sempre tens feina i no disposes de gaire temps per pensar, intentes desconnectar en molts moments molt i molt petits. Però mai no ho fas del tot.
Vostè té dos fills, tampoc devia ser fàcil per a ells...
Els nens, en general, són una passada i ho han entès tot molt més bé del que ens pensem. Si els ho expliques bé, ho entenen molt millor que els adults i també ho compleixen millor. Els meus, m’imiten parlant del coronavirus.
Ara que ja ho ha deixat enrere, se sent alleugerida?
Em sento tranquil·la. Amb un punt de satisfacció de haver pogut preparar una estratègia de vacunació que ha funcionant molt bé i que la gent reconeix. La gestió de la pandèmia ha estat molt difícil i hem fet el que hem pogut i més. Segur que algú hauria fet alguna cosa diferent, però t’has de posar en aquell moment i amb la informació que tenies llavors. Si hagués marxat en plena onada m’ho hauria passat malament, així que també estic tranquil·la en aquest sentit, tot i que encara conservo l’hàbit de mirar-me les dades.
Va ser una època amb moltes tibantors polítiques i també amb moltes critiques externes, algunes potser excessivament sagnants. Fins a quin punt la van afectar?
Quan lideres una conselleria, les crítiques s’han d’acceptar. Això no vol dir que t’agradin. De crítiques, n’hi ha hagut moltes. I reunions dures amb molts sectors, també. Intentes entendre’ls, empatitzar amb tothom i seguir buscant l’equilibri. Jo em fixava en la gent que feia aportacions perquè volia construir. Aquesta era la base. Al final, a la conselleria respons tu sobre molta gent que fa la seva feina i hi diu la seva. Poses la cara intentant respondre per l’equip i entomar tu aquests impactes. No volia que afectés qui havia de tirar això endavant a nivell assistencial o de salut pública, per exemple.
M’imagino que ara, alliberada de la conselleria, necessitarà unes bones vacances per desconnectar...
La meva maternitat ha anat molt lligada a la meva vida política. Vaig entrar al Parlament quan acabava el permís de maternitat del meu primer fill i vaig entrar de consellera embarassada de la nena. Des que vaig ser mare que no hem viatjat a l’estranger. Sempre hem intentat estar per aquí, fer platja, Pirineus... A Catalunya s’hi pot fer de tot, però, sentint-ho molt, ara necessito un canvi de paisatge i no trobar-me molta gent que em conegui i m’aturi, així que anirem uns dies a les Canàries.
Ha notat que tanta exposició l’ha fet més popular?
D’alguna manera, sí. Però crec que ho gestiono bé perquè m’encanta xerrar. És més complicat quan ets amb els nens i fas qualsevol cosa, com anar a comprar, i la gent et para i et comenta coses. La veritat és que tothom superbé, molt millor del que hauria imaginat. Jo he estat en una bombolla vivint una pandèmia diferent de la de la resta de la població. Tothom estava a casa tancat i jo, lluny de casa, gestionant això. Molta gent m’ha parat i m’ha donat les gràcies perquè els havíem acompanyat i explicat què passava, perquè algú els parlava. Ho vam procurar molt.
Què n’espera, d’aquesta nova etapa política com a vicepresident del Parlament?
D’alguna manera, un retorn a la política d’aquells orígens, de quan anava a les manifestacions. Si creus en la justícia social i a reduir les desigualtats, hem de fer fort el Parlament i el govern, ara que estem en un moment polític complex després de tres anys duríssims.
Sembla que ja no miren la república catalana tan a curt termini, oi?
És una mirada del dia a dia. Les coses no te les regalen ni es fan soles, t’ho has de treballar tu a diari. Ho hem fet en els moments polítics més bèsties però més macos, quan hem arribat més lluny, i ho seguirem fent. Ara hem de tornar a trobar-nos i a generar complicitats aquí al Parlament i amb la societat. La república catalana ens durà a un lloc on l’Estat no ho farà mai, perquè ni ho vol ni està construït per poder-ho fer.