És diputada i alcaldessa de Gelida per ERC. Des de molt jove va orbitar al voltant d’aquest partit.
Bé, jo diria que vaig entrar a ERC quan vaig néixer. La meva família no era militant del partit però els meus pares, que eren ja grans quan em van tenir, van viure la guerra al costat dels perdedors, venien d’aquell entorn, i l’ambient a casa sempre va ser molt polititzat. He mamat política.
A Gelida va començar a col·laborar en coses del poble i ara és alcaldessa.
Vaig començar ajudant diverses entitats: ara muntes una cosa, després t’impliques en una altra i vas comprometent-te fins que, en el meu cas, vaig acabar sent regidora i, després, alcaldessa. Quan a ERC diem que venim del municipalisme, és això: que una altíssima part de la gent del partit hem començat als nostres pobles des de baix de tot.
Té fusta de política.
M’agrada. Ara està poc de moda, però crec que la política és l’eina per resoldre les coses i que la gent s’hi hauria d’implicar més.
Sent alcaldessa, quan va pel poble deu ser com estar treballant sempre, oi?
Sí, però ja m’agrada. No em fa res anar pel carrer i que em parin i preguntin i diguin “En aquell carrer passa tal cosa” o “Tinc un problema per tal altra cosa”. Si pots, expliques a la gent què saps en aquell moment o què creus que podràs fer, i si no, doncs cites la gent per quedar més endavant per mirar el què i explicar-l’hi. No em fa cap mandra, al contrari, i més quan estàs en una població d’uns 8.000 habitants on pràcticament ens coneixem tots.
Com va arribar a Gelida?
Jo vaig néixer a Barcelona, a Sant Andreu de Palomar, que als anys setanta encara era molt poble. De petita jugava al carrer, anava a la lleteria a buscar la llet... És el que m’agrada, la vida de poble. Quan vaig arribar a l’edat que m’havia d’independitzar, Sant Andreu ja havia canviat molt. Tinc uns amics a Gelida i quan vaig conèixer el poble em va encantar, vaig veure que era el que jo buscava i m’hi vaig llogar una casa. Era el que necessitava, amb una mica de pati perquè tenia un husky i no el volia tancat en un pis. Ara ja no el tinc, el gos, es va morir, però tinc gats. Un dia van aparèixer per casa i allà s’han quedat.
Sent diputada, aquest contacte tan directe amb la gent no hi és, suposo.
La feina és molt diferent, però la de parlamentària també és una feina de proximitat amb la gent. Jo al Parlament porto uns sectors que també m’obliguen a moure’m pel territori. Avui, per exemple, haig d’anar al Penedès i qui em trobaré no seran els meus veïns de Gelida sinó el sector del vi i el cava, que m’explicaran els problemes que tenen: el preu que es paga, les vinyes que ja les tenim amb estrès hídric... Al final, tant si faig de diputada com d’alcaldessa, hi ha molta feina de despatx però també de representació de la gent.
Es dedica a temes de Treball i d’Agricultura, entre altres. Ha parlat sovint de la importància de recuperar el sector primari.
Una de les comissions en què estic al Parlament és la d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Món Rural. És un sector que em preocupa i el considero estratègic tant per al país com per al Penedès. Necessitem que els pagesos, els ramaders, els pescadors, els qui exploten els boscos, puguin viure d’això, perquè és l’única manera de tenir un país cohesionat socialment aferrat en el seu territori. La nostra feina és donar-los les condicions de vida dignes o serà impossible mantenir aquest país, i també perquè, si no ho fem, podem acabar tenint un problema d’alimentació. L’Agenda Rural és crucial per poder detectar les necessitats i poder traslladar-les a la Generalitat.
També les del Penedès.
Nosaltres som una cruïlla entre dues grans àrees metropolitanes, la de Barcelona i la de Tarragona, i vivim la pressió que això suposa. Evidentment volem protegir la vinya i apostem per espais com Espiells Terra de Vi per protegir el territori, però alhora defensem que el Penedès s’ha de reindustrialitzar perquè és evident que aquest país té un substrat industrial que cal cuidar. La indústria ha de generar treballs de qualitat perquè, al final, són els que generen la major riquesa del país.
Aquest amor per la terra es tradueix en algunes de les seves aficions?
Doncs sí, perquè una de les coses que m’agraden més és caminar, i això a Gelida ho puc fer, perquè és sortir de casa i en dos minuts estàs caminant entre vinyes i muntanyes i fonts. M’agrada viatjar, anar al cinema i al teatre. Aquest any de pandèmia he viatjat poc i he anat poc al teatre, però per sort sí que he pogut anar al cinema, perquè Gelida és una de les localitats on fem el Cicle Gaudí, una iniciativa per apropar el cinema a tothom. Al poble tot allò que hem pogut mantenir i fer-ho amb mesures, ho hem fet.
Des de Gelida heu demanat al govern de l’Estat el retorn de la caserna de la Guàrdia Civil.
Gelida, com tants altres pobles, en el seu moment va cedir uns terrenys a la Guàrdia Civil perquè aleshores era la policia que feia el servei de seguretat ciutadana. Ara la caserna ja no fa cap funció de seguretat ciutadana i hi viuen les famílies dels guàrdies civils sense pagar res. No paguen res, ni l’IBI, ni la taxa d’escombraries. Això no pot ser, per això hem demanat que ens retornin l’edifici, però ens diuen que els guàrdies civils cobren poc. Nosaltres hi volem fer habitatge social per a la gent del poble, que també poden ser guàrdies civils si cal, òbviament, però exigim el retorn i, mentrestant, que paguin el que toca.
Hi ha una bona mobilitat a Gelida?
Gelida té estació de tren i té la particularitat que a l’estar allunyada del poble s’hi pot baixar o amb un autobús rotatori o amb un funicular. El funicular és un dels atractius del poble: el van construir als anys vint del segle XX per connectar amb dues fàbriques papereres i deu ser un dels més antics que queden al país. Entre setmana no funciona i el cap de setmana és un atractiu turístic. El que passa amb el tren de Rodalies és que és zero fiable i realment ens alenteix la mobilitat. Estem patint, com a tot el país, molts anys de no inversió de l’Estat, un dèficit d’infraestructures que impedeix que la gent es mogui pel territori amb un transport digne i necessari si volem reduir l’ús del cotxe.