Beirut es fa fort un any després
Milers de persones es concentren per exigir que es retin comptes l’aniversari de l’explosió
Un estudi demostra que alguns ministeris coneixien la presència del nitrat al port
Crits de ràbia. Mirades perdudes. Caps cots. Beirut tenia ahir les emocions a flor de pell. Totes van posar-se en sintonia quan les famílies de les víctimes van arribar als voltants del port, on milers de persones que ja eren a lloc les van rebre amb un aplaudiment en senyal de suport. Assistien a una concentració en protesta i en commemoració de la brutal explosió que havia tingut lloc un any abans en aquell mateix indret.
Amb el port encara destruït al darrere, pares, germans i fills de persones mortes durant l’explosió van prendre la paraula i van dirigir-se a la multitud. La ràbia els feia superar qualsevol timidesa i els permetia fer discursos plens de frustració cap a la classe política, a qui culpen de negligència criminal: “Ho sabien. Tenien coneixement de la presència dels explosius al port. Això va ser així durant set anys i no van fer res. Res!”
Un dels discursos més emotius va ser el de Paul Najjar, pare de l’Alexandra, la víctima mortal més jove, amb només tres anys. Les seves paraules van ser escoltades amb un silenci sepulcral. Quan s’aturava, la multitud dedicava totes les seves forces a aplaudir o a cridar “tots són tots”, el crit que s’utilitza al Líban per responsabilitzar de les desgràcies del país tots i cadascun dels líders tradicionals, siguin de la confessió religiosa que siguin.
Els edificis del voltant, o el que en queda, estaven preparats per a l’ocasió amb grans pancartes. “Som ostatges d’un estat assassí.” “Heu perdut la impunitat.” “Aquí hi van morir tres persones.” El dia de dol nacional, amb bancs i comerços tancats, permetia que centenars de persones poguessin fer de voluntàries transportant vehicles plens d’aigua freda i gratuïta per als assistents sota una calor insuportable.
A dins del port, just al costat de les sitges on va esclatar el nitrat d’amoni, se celebrava al mateix temps un altre acte. El patriarca del Líban oferia una missa multitudinària en la que ha esdevingut una de les localitzacions envoltades de més secretisme de tot el territori libanès. Envoltats per les runes que posen cara a les vergonyes del país, s’hi van recitar, un per un, els noms de les més de dues-centes persones que van perdre la vida en l’explosió. El darrer nom va sonar a punt per començar un respectat minut de silenci a les sis i set minuts de la tarda, hora en què va tenir lloc l’explosió no nuclear més gran de la història del planeta.
Al vespre la concentració es va desplaçar cap al Parlament, on les forces de seguretat van desbocar-se. La policia va disparar càpsules de gas lacrimogen en totes direccions, cosa que va provocar crits de pànic i corredisses sense direcció, i va impedir de forma efectiva la presència humana fins a un radi de 400 metres al voltant del Parlament. La intervenció policial posava fi a la major protesta que s’hagi vist el darrer any en un Líban on la depressió, la pobresa i la desesperació colpegen cada dia més fort. El país té un govern en funcions des de l’explosió, trobar benzina i medicines suposa un malson i a bona part del país les autoritats són incapaces d’oferir electricitat durant més d’una hora al dia. “Això no ho oblidarem mai”, deia una noia jove que va demanar no ser identificada: “Estem molt tristos. Però hem de fer un acte de venjança contra aquests polítics. Això és una guerra.”
Un estudi de Human Rights Watch (HRW) atribueix responsabilitats a diversos ministeris, que presumptament sabien, almenys des de dos anys abans de l’explosió, que hi havia 2.750 tones de nitrat d’amoni al port. L’incompliment de protocols i la inacció van fer que els explosius fossin encara a les sitges sis anys després que fossin emmagatzemats al costat d’altres materials inflamables.
Michel Aoun, president del país des del 2016, assegura que no va saber res dels explosius fins al 21 de juliol del 2020, dues setmanes abans de l’explosió, i HRW l’acusa de no haver informat les autoritats pertinents. Hassan Diab, primer ministre des del gener del 2020, diu que no va saber que hi havia els explosius fins després de la detonació. Diab va al·legar que no s’havia llegit “les 30 pàgines del text”, un document de tres pàgines i sis d’annexos.
LES FRASES
Macron apadrina el Líban
Després d’haver-ho fet l’agost i el desembre del 2020, ahir el president francès, Emmanuel Macron, va tornar a organitzar una conferència internacional de donants dedicada al Líban. L’acte, amb el suport de les Nacions Unides, va aplegar representants d’uns quaranta estats, a banda d’altres entitats internacionals, amb l’objectiu de recaptar uns 340 milions d’euros per a l’afeblit país del cedre, que fa un any que no té un govern que pugui fer d’interlocutor per rebre suport internacional. Fonts de les autoritats franceses van assegurar a la premsa libanesa que els fons anirien destinats a atendre necessitats identificades al país per part de l’ONU, com ara d’educació, alimentació o salut. La conferència també pretenia pressionar perquè els líders libanesos, incapaços de formar un executiu que apliqui reformes estructurals, posin fi al bloqueig polític. L’amenaça francesa d’aplicar sancions plana sobre els líders libanesos des de l’agost del 2020.