Política

MARIO GARCÍA GÓMEZ

PSC

“Els barris de Barcelona ens sentim abandonats”

“Van treure la sisena hora i els de l’escola pública, a un quart de cinc ja eren al carrer”

“Un nen de Nou Barris no ha d’estar predeterminat a unes feines concretes”

A LA FINAL DE WEMBLEY
Com molts catalans, Mario García Gómez ha trobat en el futbol, i especialment en el Barça, una via per desconnectar de la feina, en el seu cas de la política. Abans, a més de veure les proeses de les estrelles blaugrana, també jugava a futbol. Ara practica un esport molt més senzill: caminar. Diu que li encanta passejar per Barcelona, especialment els dies de festa. Surt ben d’hora de casa, a Nou Barris, i molts cops fins a la platja. Desconnecta, però no del tot. Els carrers de la ciutat fan de mirall de la realitat social.
No crec que sigui adient fer bandera d’una disputa política per les llengües. No és cap problema
Catalunya, sense catalans ni catalanes, només seria una ratlla en un plànol
És la seva primera legislatura, oi?
Sí. Debuto en aquesta legislatura. Anava en el número 23 en la circumscripció de Barcelona, que són els diputats que hem tret.
Quines tasques polítiques havia fet anteriorment?
Del 2007 al 2011 vaig estar a l’Ajuntament de Barcelona. Estava de comissionat de la zona nord del districte de Nou Barris, als barris de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona. Després, quan va guanyar Trias, vam anar a l’oposició i vaig estar dos mandats de conseller de districte de Nou Barris.
És de Nou Barris vostè?
Jo vaig néixer al barri de la Sagrada Família, on encara hi viu el meu pare, però a Nou Barris hi visc des del 2000 més o menys i la veritat és que hi soc feliç.
És un feu socialista, un lloc amic.
A banda de ser un feu socialista, és també la Barcelona de sempre, de relació amb els veïns, coneixes més gent… És una Barcelona més semblant a la de quan jo era petit.
De quin barri és?
Visc a Vilapicina, a tocar de la plaça del Virrei Amat. He estat de conseller de districte vuit anys i abans de sortir elegit diputat al Parlament estava d’assessor a la tercera tinència de l’Ajuntament. Portava coordinació territorial dels districtes.
Vostè coneix molt bé el camp de l’educació…
Sí. Jo hauria volgut fer polítiques, però quan vaig començar a estudiar, només es feia a Madrid. Llavors vaig fer filosofia i ciències de l’educació, i he estat vint anys treballant d’educador social en centres de menors, tant de la Dgaia com de justícia juvenil. Ja de gran em vaig treure l’espina i vaig fer ciències polítiques.
La seva vocació.
És una d’aquelles espines que tens en la vida. Me la vaig treure i estic content d’haver estudiat. Ara estic fent també un màster de dos anys de pau, seguretat i defensa, quan puc i com puc. Hem de tenir el cap sempre amb el rum-rum de coses noves.
Veig que l’interès per la política li ve de lluny.
La veritat és que és una cosa que sempre m’ha agradat molt. El meu pare encara és més freaky. No sé si és més freaky del Barça o de la política. Jo també soc molt del Barça.
A Nou Barris, la immersió en català a l’escola ha fet que molts nens parlin català i castellà. Per què darrerament el PSC ha mostrat reserves amb aquest sistema que sempre havia defensat?
No. De reserves cap. La meva família ve d’una zona rural de Galícia. Al meu pare el pegaven a l’escola quan parlava gallec. Jo parlo en català amb les meves filles, canviem al castellà… No penso que sigui cap problema la immersió lingüística.
Últimament el PSC l’ha qüestionat una mica, no sé si per la pressió de Ciutadans.
Els de Ciutadans sí que ho han fet. És veritat que hi ha sentències i resolucions que s’han de complir o intentar complir en la mesura del possible, però jo no crec que sigui adient fer bandera d’una disputa política d’un problema que no hi és per molt que se’n vulgui fer un problema d’una banda i d’una altra. Les llengües serveixen per comunicar-se i no per generar més fronteres. El que sí que és un problema és la tercera llengua. Penso que hauríem de pressionar més amb el tema de l’anglès, sobretot als nostres barris. A Nou Barris estem a la cua a nivell d’universitari, de formació…
A què ho atribueix?
Tot és fruit d’una desigualtat econòmica. Van treure la sisena hora i les meves filles, que anaven a una escola pública, a un quart de cinc ja eren al carrer. Això significa que als barris on les famílies tenen problemes econòmics, tota l’educació no escolar dels nens i de les nenes passa perquè els pares paguin anglès, o paguin activitats esportives, o activitats de lleure, i això és una cosa que s’ha de millorar moltíssim perquè després té un gran impacte en la formació quan ja són persones adultes. Nou Barris és a la cua pel que fa al nombre d’universitaris de Barcelona. No pot ser que el nen o la nena que neixi avui a Nou Barris estigui predeterminat d’aquí a vint anys o a vint-i-cinc anys a tenir unes feines determinades.
Vostè està en la comissió de Salut del Parlament. Com hi ha anat a parar?
Hi soc perquè en el govern alternatiu estic amb l’Assumpta Escarp. Estic aprenent molt d’aquest tema, que no coneixia amb profunditat, Aquí, a Nou Barris, portava més temes d’educació i d’habitatge, que és un tema cabdal. Vivia al Turó de la Peira i he viscut el que és la rehabilitació.
Tenia una casa amb aluminosi?
Sí. Soc conscient del que signifiquen les polítiques de rehabilitació com a veí. Hem tingut problemes d’aluminosi al Turó, tenim l’autoconstrucció a Torre Baró, molts blocs sense ascensor ni accessibilitat a Ciutat Meridiana. El principal problema de Nou Barris jo diria que és l’habitatge.
Vostè està a Salut, però.
Sí i la desigualtat es nota en l’esperança de vida. Neix un nen o una nena a Ciutat Meridiana avui i en neix un a Pedralbes o Sant Gervasi, un barri benestant de Barcelona, i hi ha una diferència de deu anys en esperança de vida pels condicionants de la salut: l’habitatge, l’alimentació…
Quina espera que sigui la seva contribució concreta al Parlament aquesta legislatura?
Jo el que espero és posar una mirada que ha estat abandonada durant molts anys al Parlament, des que governava l’esquerra, que és la mirada als barris de Barcelona. Als barris de Barcelona hi passen moltes coses i ens sentim una mica abandonats per la Generalitat. El 2006 teníem la llei de Barris, que ens va permetre ampliar el CAP de la zona nord de Nou Barris, construir una biblioteca a Ciutat Meridiana, ampliar el casal de barri…
Calen diners.
Si tu vols combatre la desigualtat has de fer una inversió mínimament forta, perquè la banda més benestant de la ciutat va creixent exponencialment i aquí, durant uns anys, hem estat totalment aturats. Tota aquesta potència dels barris de Barcelona s’està perdent i hem de pressionar molt, no només a Nou Barris: a la Marina, a Besòs Mar...
Vostè pressionarà?
He sentit parlar atentament molts diputats. Catalunya, sense catalans ni catalanes, només seria una ratlla en un plànol. A Nou Barris som 165.000 persones. Quan parlem de barris de Barcelona parlem de molta gent. De vegades la mirada se’n va a coses que no són la Catalunya real. S’hauria de tenir molt en compte aquesta mirada.

Passió pel Barça i la política

Mario García Gómez és un home apassionat. Concretament de la política i del futbol, i no sap per quina de les dues decantar-se. És soci del Barça des de fa 45 o 46 anys i, com tots els culers, n’ha viscut de tots els colors. El primer record que té com a barcelonista és el del gol acrobàtic de Johan Cruyff contra l’Atlético de Madrid, que li va valer el sobrenom de “l’holandès volador”. L’ara diputat va tenir el privilegi de veure’l de molt a prop, des de la porteria del gol sud, que aleshores –segons rememora– no tenia seients. “Els nens ens posàvem sempre al davant dels adults”, diu García, que relata amb orgull com Cruyff va fer aquell gol al davant dels seus nassos. “El porter era Reina, que anteriorment havia estat porter del Barça”, afegeix. El parlamentari encara té la localitat allà i hi va sempre que pot amb el seu pare. Darrerament, és clar, no gaire, per culpa de la pandèmia. Sortosament, aquests anys de grades buides han coincidit amb una època més aviat fosca de la història del Barça pel que fa a la qüestió futbolística. El record més trist, però, és de fa uns quants anys, la fatídica jornada de la final de Sevilla, que encara recorda amb un nus a la gola.

Mario García Gómez

Mario García Gómez és llicenciat en filosofia i ciències de l’educació per la UB i graduat en ciències polítiques i de l’administració. Té un màster en comunicació i lideratge polític.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.