El desencaix

L'any 1976 Adolfo Suárez va donar el tret de sortida de la Transició amb una frase que em venia al cap una i altra vegada durant la impressionant manifestació del dia 10. Veient la infinitat de persones que hi érem, la indignació general per la sentència i el clam reivindicatiu dels nostres drets nacionals, ressonava allò de la necessitat d'“elevar políticamente a rango de normal lo que en la calle es normal”.

La sentència del Tribunal Constitucional sembla haver esmicolat l'esperit de la Transició i ha sacsejat l'Estat d'una manera que encara en desconeixem les seqüeles. Durant anys i anys, des de Catalunya hem reivindicat tota mena de “lectures expansives” de la Constitució, suposant sempre que aquest text podia encabir totes les nostres aspiracions d'autogovern, però ara el Constitucional se n'ha cuidat prou bé de dir-nos que no és així.

Confiàvem, com no podia ser d'altra manera, en el fet que les constitucions van néixer com a garantia de drets i llibertats i no pas com a cotilla destinada a frenar les aspiracions democràtiques dels ciutadans. Les constitucions que volen impedir el progrés porten a dins la seva pròpia data de caducitat, i no pot ser que en nom de la Constitució es retalli una reforma estatutària que s'havia gestat segons els tràmits preceptuats per la mateixa norma. En definitiva, l'Estatut del 2006 tornava a ser un pacte entre Catalunya i Espanya, aprovat per les mateixes Corts i referendat pel poble de Catalunya, i el Constitucional l'hauria d'haver respectat.

No és aquest el lloc per procedir a l'exegesi de la sentència. Si ja ens vam sentir indignats amb la simple lectura de la seva part resolutiva, el text íntegre ha permès copsar la magnitud de l'impacte. Des del punt de vista emocional, negar-nos la condició evident de nació va ser l'espurna que ens va congregar al carrer, però després, analitzant els fonaments de dret de la sentència, és evident que tot el sistema d'atribució exclusiva de competències n'ha sortit tocat i ha quedat, segons ho entén el Constitucional, sotmès a la voluntat discrecional de l'Estat. Tot això sense haver de mencionar les restriccions en matèria de preferència del català, els efectes sobre el sistema lingüístic educatiu, la desaparició d'una organització judicial catalana o, fins i tot, els seus efectes sobre el finançament del país, ara convertits en una simple recomanació no vinculant per a l'Estat.

La sentència ha obert la caixa de Pandora i no se sap ben bé què en sortirà. És evident que ha reforçat encara més el sentiment nacional de Catalunya i la voluntat d'autogovern del país, i a això se li ha de donar una resposta política. Més enllà de les legítimes propostes en relació al futur del país, el cert és que alguna cosa s'ha trencat i que ens sentim molt cansats del tracte que rebem. Perquè, en definitiva, tant el PP com el PSOE han actuat a consciència contra l'Estatut, l'un intentant-ne l'eliminació i l'altre propugnant un seguit d'interpretacions restrictives que, si fa no fa, vénen a ser el mateix.

No hem de caure en el desànim. La manifestació del passeig de Gràcia, sota un sol aclaparador, ha demostrat que sabem reaccionar i que no tenim cap intenció d'acceptar que se'ns negui el que som. Com a poble, hem sobreviscut a calamitats molt pitjors que aquesta sentència, i d'aquest entrebanc d'ara també en sortirem enfortits. Aquesta és la grandesa de ser una nació, digui el que digui un Tribunal Constitucional que no ha sabut entendre que allò que al carrer és normal, també ha de ser normal jurídicament.