Calàbria, terra d’acollida

Els calabresos, des de fa dècades, han d’escollir entre dos camins: o emigrar o quedar-se en una terra amb escasses oportunitats. “Perquè ho hem viscut de primera mà, obrim les portes a qui ho necessita”, diu Maria Paola Sorace, presidenta de la Cooperativa Pathos, entitat que s’encarrega de l’acollida de persones demandants d’asil i refugiades a Caulonia, un municipi de 7.000 habitants del sud d’Itàlia. Caulonia i Riace han estat batejats com “els pobles de l’acollida” des que va començar el degoteig de desembarcaments a Lampedusa, el 2007.

L’impulsor de tot plegat va ser l’exalcalde de Riace Domenico Mimmo Lucano, conegut a escala internacional. La idea de Lucano era acollir refugiats i, al mateix temps, repoblar el centre històric del poble, dinamitzar-lo amb una economia social i circular, i recuperar habitatges abandonats i terres de cultiu. També hi havia la voluntat de crear una realitat més enllà de la ’Ndrangheta, la màfia que tant ha empobrit Calàbria, una de les regions amb el PIB més baix d’Europa. “La ’Ndrangheta representa l’egoisme màxim, el desinterès cap a allò comú, l’odi. El projecte era, de facto, solidari i antimàfia”, sosté l’exalcalde de Caulonia i periodista Ilario Ammendolia.

D’ençà de la crisi migratòria del nord d’Àfrica del 2011, derivada de la guerra de Líbia i les Primaveres Àrabs, Camini ha seguit la via de Riace. El 25% de la gent que viu al nucli antic, un total de cent divuit persones, són refugiats. “El poble ha renascut. Hem restaurat vint-i-set cases i hem reobert l’escola bressol i l’únic restaurant. Donem feina a quaranta persones i la gent no se n’ha d’anar a fora a treballar”, comenta Rosario Zurzolo, president de la Cooperativa Jungui Mundu. A més, s’ha propiciat el turisme solidari: els carrers estan plens de tallers artesanals –de sastreria, ceràmica o d’instruments de música calabresos– on els usuaris aprenen un ofici tradicional. Aquestes accions estan promogudes pel projecte SAI, finançat des del Ministeri de l’Interior i gestionat a nivell local, i els demandants d’asil tenen cobert l’allotjament, tot allò necessari per viure i activitats d’integració, fins que finalitzen els tràmits corresponents per aconseguir la documentació o la protecció internacional.

El projecte a Riace, que havia arribat a albergar unes sis mil persones al llarg dels anys, va ser desmantellat per presumptes irregularitats el 2018. La fiscalia acusa Mimmo Lucano de frau i d’afavorir la immigració clandestina i demana per a ell set anys i onze mesos de presó. “Hi ha una Itàlia que criminalitza la solidaritat”, ha manifestat en nombroses ocasions Lucano, que anirà a judici aquest setembre. Avui, Riace està governat per la ultradretana Lliga.

El senegalès Abdoulaye Balde va desembarcar a Itàlia el 2011 quan fugia de Líbia, on havia anat a treballar, com tants altres subsaharians, abans de la caiguda de Muammar al-Gaddafi. La ruta migratòria de Líbia fins a Itàlia s’ha convertit en la més transitada al Mediterrani central. Balde fa de mediador: “A Líbia perds la teva dignitat i a Caulonia he recuperat l’esperança. M’agrada ajudar els nois perquè treguin el millor d’ells mateixos: o han estat segrestats per traficants o han passat un temps infernal a Líbia.” Caulonia dona aixopluc a setanta-cinc persones, sobretot, de Bangladesh, Pakistan i Senegal: “L’acollida sempre ha estat ben vista per la població.”

“Durant l’auge de Matteo Salvini [líder de la Lliga], més gent va començar a dir que els immigrants ens robaven la feina. Aquest estiu, els bars de la platja no haurien pogut obrir si no hagués estat per ells: fan les feines que els italians no volen”, afirma la presidenta de Pathos. D’altres, quan acaben el projecte, no tenen més remei que treballar, explotats, en camps de cítrics de la màfia a la plana de Gioia Tauro, a l’altra banda de l’Aspromonte.