“Per saber on vas has de saber d’on vens”

I a Mèxic. A Girona hi vaig viure l’etapa universitària i em va ajudar a créixer políticament. A Tarragona hi vaig anar per feina i vaig participar molt de la vida a Reus, que va ser un aprenentatge important també per a mi. Totes tenen coses boniques i no me’n podria quedar cap. Ara bé, Lleida és la meva ciutat i és on tinc la meva parella i els meus dos fills. A més, em resulta còmode per viure i m’agrada.

Tinc una espècie de vocació d’historiador frustrat. La història i la geografia m’agraden molt. De fet, vaig estar entre història i biologia i em vaig decidir per biologia, però la història sempre m’ha agradat molt. La història i la política i sobretot la recuperació de la memòria històrica, perquè considero molt important que per saber on vas has de saber d’on vens. El llibre sobre Epoca surt de la convicció que cal explicar la història de l’independentisme català i la transició a través d’una gent que es deia Epoca i que van participar d’aquell moment. La decisió d’escriure el del PSUC sorgeix perquè la meva mare va ser regidora del PSUC en les primeres eleccions municipals democràtiques a l’Ajuntament de Lleida. A l’Antonieta Jarne, que en sap molt d’història, li vaig dir que s’hauria d’escriure la història del PSUC i em va que dir que sí, però que ho havíem de fer a mitges. I a partir d’aquí neix aquest llibre que intenta recollir aquesta tradició que va dels inicis del PSUC fins que es converteix en Iniciativa, i alhora era també una mica de deute històric amb la meva família, amb la mare, a la qual li dec part de la meva cultura política.

L’hi va posar la policia, però era un nom que es va popularitzar i que ells, a banda de la CASA, que és com es deien, també el feien servir. A més, definia aquella organització política, que era molt especial, perquè no era una organització armada corrent. No tenia voluntat de fer accions armades per obtenir uns objectius, sinó que era un exèrcit al servei del govern de la Generalitat que fos en aquell moment. Aquesta gent venia de l’ensenyança del 6 d’Octubre i entenia que la Generalitat havia de tenir un exèrcit armat. A més, el fet que aquesta organització estigués lligada a una sigla històrica de l’independentisme com és la del Front Nacional de Catalunya ens permetia explicar el naixement de l’independentisme contemporani a través del Front, passant pel PSAN i acabant a l’MDT.

Moltíssima. Hi ha diverses relacions bàsiques amb el nom del meu fill. La primera és que un llibert és una persona que pot esdevenir lliure, per tant tothom pot esdevenir lliure, i era una cosa que ens agrada. La segona és que era un nom que es posava en la Segona República, en el món llibertari hi havia molts Lliberts i Floreals. I la tercera, que és la que ens va fer decidir, és la història d’en Llibert Tarragó. A Mauthausen hi havia uns quants catalans tancats i un d’ells, que es deia Joan Tarragó, va fer una biblioteca. Dins d’aquell infern, un català que era comunista, que era del Vilosell, un poble de vora Lleida, va fundar la biblioteca clandestina. Quan els presos arribaven al camp els treien totes les pertinences i el que no consideraven de valor, com els llibres, ho cremaven. Tarragó i els seus companys els rescataven i els guardaven al barracó on dormien amb el risc de perdre la vida. Aquesta gent que es va organitzar per fer això es va conjurar que el primer que sortís d’allà posaria Llibert al primer fill que tingués. Joan Tarragó va sortir el primer, va anar fins a Andorra, va caminar fins a les Terres de l’Ebre, es va trobar amb la seva companya que vivia a Catalunya i van tenir un fill que es diu Llibert Tarragó. Quan vam decidir posar Llibert al nostre fill, li vam escriure i li vam preguntar què li semblava i ens va dir que meravellós.

Considero que històricament hi ha hagut una defensa de la qüestió nacional des de l’anarquisme. Ara faré una heretgia, que és parlar de Salvador Seguí. Seguí, no només en el discurs de Madrid, sinó en el seu dia a dia, defensava aquesta catalanitat. I després hi ha hagut persones molt importants en el món llibertari que han defensat els Països Catalans o l’autodeterminació.

Segur, i també la voluntat d’emancipació social. Segurament tenim camins diferents per arribar-hi, però tots estem d’acord en la justícia social. Per tant, crec que una part del camí el podem fer junts i podem aprendre un moviment de l’altre.

Amb moltes contradiccions. És allò que deia en Fuster, les meves contradiccions són les meves esperances. Encaixa amb contraccions i amb la voluntat que això no esdevingui una finalitat o un objectiu en si mateix, sinó un mitjà per fer alguna una cosa en positiu i sabent que és temporal.

Nou mesos. Set amb una beca de la UdG treballant per l’Acnur amb refugiats de la guerra de Guatemala i a Chiapas en un projecte de reforestació i piscícola. I després vint dies d’observador internacional en un poble zapatista i un mes de vacances.

Era diferent, però em fas pensar en la meva àvia que va fugir a França. Es va perdre de la família i amb vuit anys i amb la seva germana, de sis, van creuar la frontera soles i van estar un any i mig a França en un hospici fins que van trobar els pares. Això jo no ho he viscut gaire, ja que els meus avis no en parlaven. Els costava molt parlar de la guerra i del que havia passat. Ho vaig saber de gran, que vas preguntant.

Primer empoderant-les en el sentit que no s’avergonyeixin de la seva llengua i la seva cultura. Quan vaig anar allà vaig intentar aprendre una de les llengües i em preguntaven per què ho feia si no servia per a res, i això abans també passava una mica aquí.